Una remor, lleu, de fons, paraules que no s'acaben de percebre amb nitidesa. Una porta entreoberta i el vibrar somort del cervell electrònic sota la taula, que processa incansable caràcters i símbols sense pretendre entendre'ls.

Dues nits han estat la darrera clau de volta d'un misteri que poc a poc s'obre a la llum.

La primera, caminava per un carrer en companyia d'algú altre, quan tot d'una una convulsió sobtada li ha esberlat el cos en canal i una bombolla d'un color entre terrós i ocre l'ha envoltat completament. No hi ha hagut temps de res. El món havia canviat allà mateix, sense saber ni com ni perquè.

L'altra nit, una gernació de rams de flors acolorides i cabassos d'herbes aromàtiques omplien l'espai semicircular i mig soterrat d'una petita cova on algunes persones seien esporuguides i mig embriagades per la fortor de les plantes, tot mirant de reüll vers el petit escenari on una dona fitava en silenci el foc que il.luminava de trascantó el seu rostre llis i resplandent.
Algú plorava amb el cap recolzat a la barana de pedra de l'escala. La dona s'hi acosta sense vacil.lar: són dues dones -digué- a una, digues-li que ja ha arribat l'hora.

L'endemà, va ploure tot el dia.

Una il.lusió feta realitat.

Handel: Messiah. 20.5.2012

País Secret m'ha fet arribar aquest targetó virtual, com una d'aquelles postals que molt de tant en tant rebem des d'algun racó de món, escrita amb l'estima de qui desitja compartir un paisatge, una vivència, un moment especial, un record. Tant se val. Una postal rebuda a la bústia de casa, quan el món sembla girar a una velocitat de vertigen i sense aturador possible, és un regal preciós que, per inesperat i original, ens atura per un instant i ens convida a canviar de ritme. Com fem, també,quan ens submergim a estones en aquest particularíssim univers dels blogs i dels blogaires per descobrir o redescobrir veus que ens parlen des de tota mena de registres, amb un ventall de colors i sensacions inesgotable.
El targetó ha de còrrer món, com ho ha fet per arribar fins aquí. Deixar-lo al calaix seria tancar la finestra que dóna a mar just a l'hora de de la brisa -gent de mar, sisplau, no feu escarni del meu desconeixement dels noms dels vents i marinades.

Així doncs, l'envio a cinc blogaires d'entre tants i tants que fan dels seus espais virtuals recers de lectura pausada i plaent. Alguns els segueixo de fa temps, d'altres els acabo de descobrir just fa pocs dies, en aquest exercici sense brúixola que suposa saltar de link en link i trobar noves portes obertes i deixar-se embolcallar, sempre, per la màgia inigualable de la paraula escrita.

brisalls

Anna

Des dels teus ulls

D'allò bell, d'allò sublim

parèntesi


I d'altres, que dormen en silenci i no he gosat despertar...

Les llums silents de la nit s'apaguen lentament, amagades sota l'alba quan una papallona emprèn el vol. Les onades baten amb força ran la costa, l'aire netíssim dels cims baixa i s'extén cap a la plana. El so metàl.lic dels tancs, dels fusells assassins, i l'udol somort de les sirenes, callaran per sempre més.

Aquell fou un estiu ple de joia. El vaixell arribà carregat de caixes on s'amuntegaven cançons, records, llibres d'art i unes quantes pintures sobre tela.
Al port, l'espera fou alegre i joiosa. Caminàveu amunt i avall a ple sol, animats i somrients.

Nord enllà el riu transita plàcid i atorga caràcter a les extenses planúries que acompanyen el seu curs a banda i banda, marcades per la mà de l'home com si des de l'aire una mà d'infant hagués traçat el dibuix d'un rostre imaginari. A baix, algú cantava una cançó després de la batalla. Fa molt de fred.

La nit és llarga. Quatre amics -dues parelles- conversen animadament fins altes hores. Música, alguna cigarreta, poques, alguna copa i molts libres al voltant de la taula. El telèfon fa hores que no sona. Algú vigila la porta de l'entrada.

L'escoltava, mig absent i reclòs. No l'entenia. Ara, quan un formigueig li recorre l'espinada de dalt a baix, ara, sí.

Anem, altre cop saps que no hi arribaràs a temps.

No hi fa res. T'estimo.

Aparaula'm: instant


1 m. [LC] Porció de temps brevíssima. Dura no res: un instant. Això es fa en un instant.
2 [LC] a l’instant [o a poc instant] loc. adv. Al cap d’un temps brevíssim.

DIEC2. Institut d'Estudis Catalans.



L'instant és de naturalesa breu, intensa, un llampec que creua el temps i que perdura. Seran instants bona part del que recordarem d'aquesta vida, com són instants, també, els moments més intensos d'experiència viscuda. És un instant el gest i la mirada, la paraula dita a temps, l'alè que expira.



L'instant, que ens dóna vida.