Una mirada tènue, perduda al fons dels records d'una vida. Un gest amarat de la força de viure, cap paraula no brolla dels seus llavis.

Costava d'entreveure, de terra estant, el cel que s'amagava entre les boires negroses del capvespre. Un cel tan clar, rera uns núvols ferotges que no estaven disposats a deixar passar ni un trist ocell. Però la nau és ferma i el pilot encara decidit la seva ruta. Emprèn el vol, i veu sota els seus peus les cases enrunades vestigi d'una vida passada, una darrera l'altra, quan el cel es tenyeix d'un roig i lila que projecta una llum massa diàfana sobre els murs escantonats, les finestres buides i els carrers silenciosos. Passa rabent, pres d'un record funest que li crema encara les entranyes. Enfila cel amunt, on la negror del cel és cada cop més densa. Recorda melodies i càntics mil.lenaris que l'acompanyen en un desordre caòtic que li provoca un riure hilarant i torna a mirar envers la terra que ja és lluny, allí on cada vida i cada història esdevenen anècdotes i es sent partícep d'un món nou que tot ho engloba.
Escolta una veu coneguda que parla. Sospira i somriu, la fràgil lleugeresa dels seus llavis obre els núvols, i a l'horitzó s'endevina una escletxa de llum que l'espera.

Dóna'm la mà, va dir-li una i altra vegada. I una mà l'agafa amb força i li somriu amb el cor obert de bat a bat. Dóna'm la mà, va escriure, i aquestes mans escriuen avui aquestes paraules amb la força de l'ànima.

L'estiu de 1987 vaig ser a Florència. Era la primera vegada que trepitjava terres italianes. La ciutat s'extenia davant els meus ulls en cada racó, en cada pedra tallada a cisell, en l'arquitectura, els carrers i les places, en el trepitjar incessant sobre l'enllosat centenari dels carrers. La llum blanquinosa de la pedra embrutida donava un to solemne i un punt decadent als edificis. El conjunt de la ciutat antiga, de nit, era d'una bellesa silenciosa que et transportava. Era l'estiu de 1987, a Florència, al cor de la Toscana.

El bloc de pisos de lEixample on vaig viure durant un temps quan era estudiant no tenia res d'especial. Feia cantonada, i tenia sis pisos, un àtic i un terrat on podíem pujar a estendre la roba. Dos ascensors, dues escales, tot plegat una quarentena de pisos on convivien tota mena de gent, la majoria dels quals no es coneixien, i amb prou feines es saludaven. La veïna del costat, una gallega entranyable i cridanera, ens portava tot sovint uns generosos talls d'empanada gallega feta amb seitons. El matrimoni del pis de sota tenia tres fills adolescents, i un xicot sorrut i malcarat que vivia al 4rt es passava les nits fumant maria i tocant els bongos. A la porta del principal hi havia un petit rètol en àrab, i d'allí en sortien molts homes trajats de sastre amb petites maletes a la mà. I completava la meva llista de coneixences fugaces una senyora alemana, vídua, que vivia a l'àtic i a qui ajudàvem a pujar la compra quan l'ascensor -una mena d'atracció de risc que s'espatllava cada dos per tres - feia catacroc i no es movia de lloc durant dies i dies.

Un dia de primavera de 1987 sortia de casa per anar a la Facultat. Just al moment que obria la porta del carrer per sortir, arribava al portal una noia carregada amb una bossa de El Corte Inglés fermament agafada amb les dues mans sobre el pit. Porta compra pesada, vaig pensar, i vaig aguantar la porta del carrer per facilitar-li l'entrada.
Era una noia alguns anys més gran que jo, no sabria dir quants, morena, amb el cabell ondulat i els ulls foscos. Em va clavar una mirada fugaç, indescriptiblement dura, seca, tallant, acompanyada d'una expressió de ràbia i desconfiança que em va deixar perplex. Va passar rabent pel meu costat sense dir-me ni ase ni bèstia i va enfilar escales amunt a peu -i aquell dia, vés per on, l'ascensor funcionava. Els dies següents vaig voler oblidar aquell fugaç episodi però no vaig poder. Aquella mirada d'odi visceral em colpia una i altra vegada en el record i la imatge d'aquella noia em retornava amb força, i encara ara puc descriure-la amb tota la seva descarnada cruesa.

Tornem a l'estiu de 1987, a Florència. En un quiosc de carrer, prop del Ponte Vecchio, se'm va glaçar la sang en veure la portada d'un diari. La notícia més destacada era la detenció del comando Hipercor en un pis de l'Eixample, amb les fotografies dels seus integrants, entre ells, una dona jove, morena, d'ulls foscos.

La resta, avui, ja és història.

esbòs