Calia una sola paraula. Un detonant inesperat que m'ha deixat sense alè i ha desfermat la tempesta tan llargament somorta i esperada. Una tempesta amb preciocíssimes gotes de perfum entre l'aigua fresquíssima caiguda sobre el sòl empedrat a mitjanit. I el silenci que em recorre la sang com un baix continu, el coixí de veu greu i avellutada que aplaca el crit i em dóna força.

La llum de la ciutat és sempre tènue, ben bé que ho saps. Arribat el moment, sabràs trobar-hi el color exacte entre una gamma infinita de blancs, amarfilats i grisos, probablement amb un toc d'aiguamarina un pèl matisat, de ben segur exquisit. Un tall perfecte i concís, una mirada ben aplomada, breu.

I t'observaré en silenci com sempre he fet, mentre t'allunyes.