Niaux

Desconeixia absolutament l'efecte que el viatge a través del temps i de l'ànima humana que el fet de recòrrer els 900 m. de la cova de Niaux fins arribar a l'anomenada Sala Negra podia arribar a suposar. Una cova immensa, sobrehumana, on regna el silenci per sobre la foscor, i on la foscor engoleix l'avidesa dels nostres ulls esdevinguts petits, peduts, insignificants.

Fou un temple, un espai de culte que els homes, les dones i els infants varen recòrrer innombrables vegades amb l'ajuda de torxes, fins escollir els espais on deixaren testimoni de les seves creences, dels seus rituals, potser dels seus temors. Quelcom decididament similar al que faria qualsevol de nosaltres.

Avançar a poc a poc a través d'un terra moldejat per l'aigua i envoltat d'unes parets de roca que s'eleven fins coronar el sostre a vint-i-cinc o trenta metres d'alçada, dirigir el fràgil raig de llum artificial vers qualsevol racó i trobar sempre la mateixa resposta: segueix, camina, no t'aturis, i si ho fas, tanca els ulls i deixa't endur per un moment, deixa que et parlin la humitat de les roques i el silenci absolut que t'envolta. I qui sap si sentiràs alguna cosa més.

Els animals dormen en la foscor dels segles quan de sobte un petit raig de llum els desperta. Immòbils, però tanmateix dotats d'una expressivitat captivadora, cisellen inequívocament els ulls del visitant.

Perquè sempre sabrem que al fons de tot d'aquella cova immensa també hi ha, profundament adormida, alguna cosa de nosaltres mateixos.

Web:Niaux, Ariège. Visita sota reserva concertada al tel.0033561058837.

Vista des del fons dels teus ulls, la necròpolis blanca s'extén des de l'extrem oriental de l'illa fins la riba del mar que acompanya els turons on vares viure. És una terra estranyament bella i salvatge, nua, silenciosa i solemne. No hi ha camins, totes les fites guarden la secreta harmonia del silenci.

L'ocell que aquesta nit resseguia el teu caminar incert sota les grutes d'aigua sobrevola en picat el triangle de terra sagrat on la sorra té el color de la llum i on l'aigua es fa negra just al costat mateix de l'abisme. I com un pastisset dolç a punt de ser engolit sense rastre s'hi apropa, i una llosa es desplaça sobre la pols gruixuda d'un temps esdevingut innecessari. I s'esmuny, talment l'infant que refusa el perill sense adonar-se'n.

L'efluvi instantani de l'aire esdevé una columna transparent per on s'eleven minúscules gotes d'un perfum sec, intens, tanmateix poderós. La seva llum, diàfana, em permet ara llegir-hi les traces del teu rostre.