T'observo atentament i descobreixo a ulls clucs la nova geografia de la teva mirada. El mar altra vegada quan arriba l'estiu, els musclos a la roca, l'aigua que revifa la pell i la dolçor de les teves paraules. He resseguit l'itinerari fins allí on arribaven les vies i els vagons i l'aire que em cisella la cara. Però, és justament allí on no ha arribat cap tren encara i cal anar-hi a peu i resseguir penya-segats d'hivern i descobrir-hi flors petites i valentes com tu ancorades al bell mig de l'abisme fins a tocar de l'aigua.

Finalment arribem a la platja on et gronxa l'onada fins a mitja cintura i tan aprop, les barques i els homes silenciosos i les dones que alguna tarda teixeixen a la sorra. La melodia que brolla dels seus llavis es perd en un ressó somort dins l'aigua, i quan aixeques els ulls vers la muntanya recordes aquella nit sota els estels invisibles d'una ciutat que ara se't fa llunyana.

Plorava, d'infant, davant la immensitat del paisatge encriptat que s'obria als seus ulls i l'encegava, i tu l'acompanyares fins a la sorra eixuta que el cremava. I quan l'ombra li començà a resseguir cada mil.límetre d'aquella pell encara tendra li arribaria la nit i l'univers s'obrí als seus ulls fins a trenc d'alba i els pescadors des de les seves barques el festejaren al bressol de les aigües.

L'altre moixí mandrejava al graó de l'entrada i el primer raig de sol li feia entreobrir l'ull i mirava l'escala. Traçares una lletra immensa sobre el mapa i a l'altre extrem s'escolta el ritme sincopat d'un motor que gira rabent com el cor que sempre t'acompanya.

Vàreu romandre en un silenci d'or i la ciutat esdevingué petita, silenciosa, solitària. Només una petita llum en una estança i una mirada de goig i d'esperança. I és el mateix carrer qui us ha vist passar una i altra vegada a tu i al temps, i el caminar decidit i la mà que t'abraça.

I mentre t'adormies vares setir per un instant el motor de la barca lliscar sobre les aigües clares d'aquella matinada. Algú va recollir les lletres escampades a la platja amb olor de rosada, quan dels arbres propers un ocell s'atansava i un vell músic va començar a cantar la cançó de bressol que la mar li dictava.

Se'm fa difícil escoltar la teva veu quan ja no respons al meu crit de silenci. Malgrat tot, articulo fins al darrer detall el camí de les teves paraules, i tanco els ulls, i és matinada fosca encara.
La tarda d'quell dia de maig el sol lluïa amb força, tant, que semblava esperar-te. Vaig veure a contrallum centenars de persones en silenci, i el meu cor repetia sens fi, i encara ara, la música que sorgia de les meves entranyes.
Preparo una crema de mans, potser un raspall de dents, qui sap si alguna cosa realment necessària per sortir de viatge. Hi ha un nou camí a cada hora que passa, i hi ha, també, qui el fressa amb esperança. Sento l'ombra dels arbres, la brisa i el murmuri de l'aigua. Com un ocell, t'enfiles cap a la nit més llarga.