El meu primer gravat
25 de juny 2011
Cau la darrera llum del dia captiva rera el vel els teus ulls, l'ombra del mar s'allarga en el mosaic infinit del blau de l'aigua, del verd foscant, de la llum esgrogeïda de les cases.
Un immens trencaclosques s'extén per sobre l'aigua, vara per un instant les barques i dibuixa un mapa ple de camins entrelligats que recorren tots els camins del món en un instant, petits pobles de mar i refugis amagats al bell mig d'alguna gran ciutat, una petita casa solitària enclavada al cim de les muntayes, una caseta de fusta al bell mig de la plana.
Un fil de seda surt de les teves mans. Mai no s'acaba. Embolcalles cada peça com un petit tresor. Saps estimar cada traç, cada color reneix amb la teva mirada.
Era molt lluny, tanmateix t'escoltava. I arribada la nit tancaré els ulls i escoltaré la salabror del mar, el deix lent de l'onada quan les petites peces, una a una, retornin al seu lloc i en la foscor s'escolti una sola paraula.
17 de juny 2011
Jordi
Havia de reprendre el llarg viatge que vaig deixar abandonat tants anys enrere. Inacabat. I mentrestant, he fressat cada dia del món aquell itinerari que sempre ens portava al mateix lloc, i que a tu, flor d'un profund silenci, t'haurà de dur tan lluny encara.
Vas arribar la mitja tarda d'un dia entre setmana quan l'hivern tot just picava les portes de les cases. Vam creuar una sola mirada, potser tendra i plena d'esperança. Aquell cap d'any el fred no ens arribava, i començà un llarg i fecund diàleg que perviu a hores d'ara.
Has après a escoltar el valor de la pausa, i m'expliques com un sabor desconegut i ocult t'arriba al paladar i t'embriaga. Coneixes el perquè de cada passa i deixes que l'aire t'acompanyi en caminar, amb la mirada posada en el petit detall de l'escorça dels arbres, el transitar incessant de la gent, un gat que passa.
Un moviment de dansa, un joc de cartes estés sobre la taula. El mot més escaient, un somriure difús, la partida guanyada.
Finalment aquest matí m'has indicat quina serà la propera estació d'aquell remot viatge. Repren-lo, em deies, repren-lo amb la força de la teva paraula. Però he emmudit sobtadament, els carrers s'han fet estranys i els ocells no cantaven a les branques dels arbres, m'han tremolat les cames. Només recordo el teu caminar a contrallum, la teva ombra perdre's cap a ponent, d'on arribaves.
Poques hores abans era de nit. La porta d'un abisme infinit, la nit més llarga.
08 de juny 2011
Aquell vespre la meva presència es va limitar a un vagareig silenciós, per bé que incessant, per un neguit massa vegades albirat, com aquella ombra esvaida descrita sobre la pols del camí vers l'hora de la posta.
Faltaven dues hores massa llargues -tres, potser- quan vares començar a parlar amb una veu monòtona, entristida. Et vaig escoltar una i altra vegada mentre repeties les mateixes paraules. Una i altra vegada.
Després vares marxar, ja de fosc, pel camí dels arbres centenaris. El cel va obrir una escletxa de llum sobre les teves passes.
Vaig escriure durant tota la nit. I quan tancava els ulls sentia el teu parlar feixuc, com un martell de forja. Cada paraula semblava reblar-se com un ferro candent encadenat a un arbre.
Aquells dies va ploure intensament. Les nits eren molt fredes, i les matinades em glaçaven el cor quan els llampecs esbatanaven les finestres. Vaig perdre molts dels fulls que havia escrit aquella nit després de la conversa. El vent se'ls endugué bosc enllà i fóra inútil buscar-los. Sabia que els mots, un cop escrits, romanen per sempre més en una capsa d'or.
Vas trucar a la porta. L'aire era d'una frescor intensa i el matí s'havia despertat assolellat. Ens vàrem abraçar i vares seure de nou al lloc de sempre. L'aigua bullia al foc i la porta era oberta. L'herba desprenia una sentor que revifava.
Portaves un paper a la mà i un somriure desconegut als llavis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
