Vista des del fons dels teus ulls, la necròpolis blanca s'extén des de l'extrem oriental de l'illa fins la riba del mar que acompanya els turons on vares viure. És una terra estranyament bella i salvatge, nua, silenciosa i solemne. No hi ha camins, totes les fites guarden la secreta harmonia del silenci.

L'ocell que aquesta nit resseguia el teu caminar incert sota les grutes d'aigua sobrevola en picat el triangle de terra sagrat on la sorra té el color de la llum i on l'aigua es fa negra just al costat mateix de l'abisme. I com un pastisset dolç a punt de ser engolit sense rastre s'hi apropa, i una llosa es desplaça sobre la pols gruixuda d'un temps esdevingut innecessari. I s'esmuny, talment l'infant que refusa el perill sense adonar-se'n.

L'efluvi instantani de l'aire esdevé una columna transparent per on s'eleven minúscules gotes d'un perfum sec, intens, tanmateix poderós. La seva llum, diàfana, em permet ara llegir-hi les traces del teu rostre.