Una remor, lleu, de fons, paraules que no s'acaben de percebre amb nitidesa. Una porta entreoberta i el vibrar somort del cervell electrònic sota la taula, que processa incansable caràcters i símbols sense pretendre entendre'ls.

Dues nits han estat la darrera clau de volta d'un misteri que poc a poc s'obre a la llum.

La primera, caminava per un carrer en companyia d'algú altre, quan tot d'una una convulsió sobtada li ha esberlat el cos en canal i una bombolla d'un color entre terrós i ocre l'ha envoltat completament. No hi ha hagut temps de res. El món havia canviat allà mateix, sense saber ni com ni perquè.

L'altra nit, una gernació de rams de flors acolorides i cabassos d'herbes aromàtiques omplien l'espai semicircular i mig soterrat d'una petita cova on algunes persones seien esporuguides i mig embriagades per la fortor de les plantes, tot mirant de reüll vers el petit escenari on una dona fitava en silenci el foc que il.luminava de trascantó el seu rostre llis i resplandent.
Algú plorava amb el cap recolzat a la barana de pedra de l'escala. La dona s'hi acosta sense vacil.lar: són dues dones -digué- a una, digues-li que ja ha arribat l'hora.

L'endemà, va ploure tot el dia.