Temuda i esperada, la visita silent d'aquesta nit ha deixat el seu rastre inequívoc i m'he sentit profundament dèbil, insòlitament enfortit alhora. La seva ombra recorre l'espai deixant un rastre oscil.lant. La seva mà sosté una lluerna blanca que balanceja mentre baixa l'escala. L'esclat de llum oculta un rostre invisible que s'endevina més enllà del temps. On vas, què vols?

He tingut el temps just per incorporar-me i escriure tres o quatre paraules en una petita llibreta que deixo sempre al capçal del llit, oberta per una pàgina en blanc. A les fosques es faria difícil no sobreposar caràcters i tot esdevindria més inintel.ligible encara.


08.41 AM. No puc més. Vaig a buscar-la. No puc recordar el que he gargotejat a les palpentes.


Pel camí, la pastissera i el seu home, jubilat abans d'hora, porten el nét a la llar d'infants. L'agència de transports que se'nduu el veí i les seves caixes plenes d'andròmines i records cap una altra banda. La noia de la Caixa que surt a fer el primer cafè. La vídua del celler i un home a qui no recordo bé em saluden alhora mentre passo entre ells dos. S'ignoren, no es coneixen. El sol em pica l'esquena durant el curt recorregut del carrer que em durà fins a casa i que va d'est a oest envoltat d'arbres. El semàfor en verd i la porta tancada. I de tornada, un Mercedes fa el boig i gairebé m'enxampa, un altre cotxe net i lluent frena a temps i l'home m'assenyala amb un gest breu que passi ben tranquil, que ell ho farà just un instant després, que el món encara no s'acaba. Ja baixen les primeres caixes del segon pis del veïnat, el senyor Juan surt del bar i camina en silenci per tornar després de fer un parell de voltes a la plaça. Un, dos autocars, saludo la Glòria i aixeco el braç per donar el bon dia a un saludat de sempre que corre per no arribar tard a l'andana.


09.02 AM. Per fi respiro alleujat. No era el que pensava. Penso en la immediatesa i els seus fruits. També en els infinits camins que teixexen el món sense retorn.