Inclús el més àrid dels paisatges és un entorn fascinant. Seria aquest, potser, el més llarg de descriure. El silenci inabastable, l'aire que ve de tan lluny i no va enlloc, els núvols que en el transcurs del seu viatge consitueixen els únics referents de l'espai, camins inexistents sobre la terra erma. Cada pedra és una escultura estàtica a l'espera del temps, capritxoses mirades que es creuen entre remolins de sorra fina i cauen ajaçades com peces d'un tauler de jocs que no entén d'apostes ni promeses.
Cau la nit i els estels grimpen per l'horitzó cercant un lloc entre la fosca. Qui sap si algú els observa amb ulls d'atzur. Cap mot no gosaria trencar aquella pau, ni els animals ferèstecs que jauen a recer d'una bauma.
No hi ha camins. L'escena transcorre en un temps llarg, letàrgic. La terra dorm.
03 de desembre 2011
L'entorn
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
10 comentaris:
"La terra dorm" (al hivern). Quina imatge més maca! Preciós post.
Avec du sentiment très parisien,
Àmber
Merci, joyeuse Ámber... bonne nuit!
Crec que no serviries per dissenyar els decorats d'un videoclip de Georgie Dan. Ho sento, em sap greu ser tan directe.
Vaig estar uns dies caminant per l'Aragó. En faria aquesta descripció si hagués trobat les parayles que has escrit...
La terra dorm...és el que vaig observar i m'hi hagués quedat, no creguis :)
una abraçada martí
Sincerament, paseante, tens tota la raó del món. Però ep! a vegades podem tenir cops amagats...
Doncs aquesta pau me l´he imaginat al cap de Creus al capvespre, en un lloc on abans hi havia una urbanització horrorosa i ara de nou, les pedres ( capricioses a més no poder) i el vent se n´han apoderat.
...cada loco con su tema, que deia aquell...
Són aquests paisatges magnètics on el temps i l'espai perden la raó de ser, Joana... jo també hi passaria alguna que altra temporadeta :-)
... i que duri, País Secret, i que duri...
els dec molt, als paisatges que tant freqüentes.
en aquests paisatges tan silenciosos i lents, és quan es sent més a prop també la Mare Terra. És una abraçada càlida, lenta i que no calen paraules ni sorolls per dir-nos que ens estima i que sempre està amb nosaltres, a dins nostre.
Martí,
una abraçada càlida...........i...
una petita i dolça estirada d'orelles :-))))
Gràcies Marina, una abraçada! :-)))
Publica un comentari a l'entrada