Deu fer cosa de quinze o vint anys una revista de divulgació científica publicava una fotografia d'un home recolzat a la barana del balcó d'un xalet alpí situat en un lloc de somni. L'home mirava tranquil.lament a càmera amb un somriure lleu, críptic, un toc mofeta. El cel era clar i la tarda fresquejava. L'home havia concedit una entrevista, i es deixava fotografiar al balcó del seu raconet perdut entre muntanyes, quan encara no existien telèfons mòbils, ni Internet, ni res de tot això i només calia -arribat el cas- despenjar el telèfon, oblidar-se del món i sortir al balcó a respirar l'aire fresc de les muntanyes.
El professor Higgs és una eminència del món de la física que aleshores feia quatre dies acabava de postular l'existència d'un nou quark: el bosó de Higgs. Teoria que va revolucionar tot els móns de la ciència haguts i per haver, mentre ell se n'havia anat tan tranquil a descansar al seu refugi d'alta muntanya tot deixant la caixa dels trons oberta per totes bandes. La seva mirada em va captivar: apa nois, aquí ho teniu... A partir d'aquell precís instant vaig esdevenir un fan incondicional del professor Higgs.
Quan finalment fa cosa d'un parell d'anys el CERN va posar en marxa el famós accelerador de partícules LHC, les partícules subatòmiques van començar a donar-hi voltes i més voltes, deixant uns rastres d'una bellesa excepcional. I enmig d'aquell batibull de gràfics indesxifrables s'amagava -i s'amaga encara, forçosament-, el famós i esquiu bosó del professor Higgs. 
L'exitosa recerca d'aquesta partícula que haurà d'obrir no se sap quantes portes i desvelar un munt d'enigmes fins ara irresolubles, sembla ara més aprop que mai. Ep, això diuen. Quan fa poques setmanes un grup de científics va aconseguir aïllar un feix de partícules d'antimatèria durant setze minuts (1000 segons, segons expressió seva), vaig reviure la imatge del professor Higgs al balcó del seu xalet suís: busqueu bé, que hi és, ja veureu... Però el dia que ens facin saber que finalment s'ha trobat el bosó de Higgs, obriré una ampolla de cava en honor d'aquell científic que després de tota una vida dedicada a la recerca del més petit de tots, haurà esdevingut un dels més grans. I ens picarà l'ullet des del balcó: veieu com hi era, home?
07 de juliol 2011
The Higgs boson
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
9 comentaris:
Aquella mirada de "el sabor del deber cumplido". Jo també em quedaria descansat en un xalet alpí, després de hores i hores formulant l'existència d'una cosa que no ha conegut ningú abans.
PD: M'ha sobtat trobar pura prosa en aquest blog. Avui t'he llegit d'una tirada, sense haver de desxifrar ls teves paraules (tens ànima de científic). Però sempre escrius admirablement bé, Higgs.
Aquest text m'ha cautivat per tres raons fonamentals:
- Està molt bé narrat i descrit, a més, canvïes de registre;
- Admiro molt a aquest geni de la Física i, sobre tot, el seu saber estar i senzillesa, i
- Aquesta mateixa anècdota que ens expliques, casualment, ja me la van explicar. Ho va fer el meu cap i també amic, que ell mateix és físic (especialitzat i doctorat en física de partícules o altes energíes). I això és així perquè treballo amb una fundació que es dedica a l'aigua i a les energíes netes i renovables). No creguis que estic jo al tema científic i tècnic de la fundació, no què va, jo només els hi porto els temes jurídic-legals.
T'explico això per confirmar-te el molt que m'ha agradat el post i com es tracta d'una feliç casualitat.
I finalment, per a quan alguna coseta original sobre l'Alt i el Baix Egipte?
:)
Aquesta entrada hauria de ser un article publicat en qualsevol dels diaris importants d´aquest país.
Si m´ho expliquessin així, amb aquesta elegància i amb aquesta senzillesa fins i tot a mi, que sóc un pèl dura en ciències , m´atraparia la física.
Un brindis pel professor Higgs i un altre perr tu, surti de l´amagatall el més petit de tots , o no.
Sempre ens quedarà el Turo Parc, paseante, font d'inspiració inesgotable per ànimes inquietes i sensibles ;-)
* M'alegro que m'hagis pogut llegir d'una tacada i sense diccionari
És precisament aquest el valor que en volia ressaltar, Àmber. La senzillesa i la humanitat d'aquests personatges excepcionals que quan surten d'aquells entorns duríssims són això, persones ben properes.
I és que em va resultar realment xocant, més si ho comparem amb la tropa de mindundis que massa sovint ocupen les portades dels nostres diaris, per exemple.
Sobre Egipte... doncs saps que encara no hi he estat? I no tinc pas pressa... algun dia t'ho explicaré amb calma :-)
Ui País, què dius! Si és evident - i cert- que sóc absolutament llec en ciències, però tot i ser-ne ben consncient, la física, com l'arquitectura i altres disciplines similars, sempre m'han cridat molt l'atenció. Potser perquè a la sala de casa els pares hi havia un pòster immens d'Albert Einstein, i al peu de foto hi posava: il avait les cheveus longs....
Un altre brindis per a tu, sensual poetessa ;-)
Doncs sí, Martí! Al meu cap que és doctor en físique i una prsona molt, molt intel·ligent, va estar candidat al Nobel als anys 90, parla un munt d'idiomes i té com 20 invencions patentades, ell és un home increïblement humàs, gens cregut i súper afectuós, per què si no creus que ell i jo som amics des d'el 2000?
En fi... Que m'ha agradat moltíssim l'entrada!
Ahhh, l'Egipte, bé, no importa, sempre en quedarà Roma, oi? Ja saps que a vegades parlo amb codis... Així que estiguis atent a l'entrada que tinc programada per demà i ja em diuràs...
Abra7s,
Àmber
La majoria de científics no fan gaire remor. Treballen i treballen ... com tu que amb aquest article digne d'una revista de divulgació científica ens apropes una mica més a l'altre costat d'aquest món virtual.
gràcies martí i bon estiu ( vigila el sol) :)
Bon estiu Joana, un plaer anar-te veient per aquí, i molt content per les bones notícies que han voltat per casa teva :-)
Publica un comentari a l'entrada