Massa sovint, la temptació de parlar de la solitud compartida. I tant sovint, l'irrefrenable instint del silenci.
És, probablement, quan s'expressa de forma el.líptica que resulta més inversemblant i digerible, que adquireix la seva forma més propera. Tots hem tingut l'oportunitat de conèixer i seguir, més o menys a temporades, blogs fantàstics perduts en la més profunda de les solituds. Otronadie -l'havíeu arribat a llegir alguna vegada? -, un home que tenia una casa i un gat que vivia al jardí, era un d'aquests personatges. Inoblidable. Avellana continua oferint-nos autèntiques perles literàries, i tantíssims d'altres que algun dia m'hauré d'entretenir a tornar a enllaçar. I enyoro la meva antiga plantilla. La primera. La que em va permetre treure el cap a l'abisme, que va resultar estar ple de gent inesperada i sorprenentment empàtica.
Avui, el paseante ens parla d'una sèrie de televisió que desconec, In betweeners, que m'ha recordat un blog elaborat a dues mans des de dues ciutats força distants, In between. Tots vagaregem pels mateixos camins.

Som una mica de tot arreu i una mica d'enlloc, podem ser més o menys solitaris, forjats o volguts, però en qualsevol cas l'horitzó que se'ns obre a cada cop de ratolí pot amagar un sol mot esdevingut tresor.