Les seves mans d'infant, petites, de pell blanca, ressegueixen l'espai amb el gest intangible d'un ocell en ple vol. Assenyalen un camí de retorn que començava un capvespre d'hivern a la vora del mar i fins la matinada, quan un crit imperceptible s'ofegà sobtadament dins l'aigua.

Començà a caminar amb els peus nus sobre la sorra humida de la platja quan els homes sortien a la mar a mitja tarda. I un home gran -en Jaumet- li ensenyà a moure's sense por dessobre les onades.

El blau dels seus ulls oberts de bat a bat es confon amb l'horitzó llunyà i et reconforta. I el seu cabell ros, enjogassat, juga amb el vent, li tapa mitja cara, i un lleu somriure es dibuixa als seus llavis.

Observaves amb timidesa d'infant cada gest, i escoltaves cada paraula com si fos la darrera, i et delia, i tancaves els ulls per escoltar-los. Parlaven amb una veu tanquil.la i reposada, avellutada per l'estança recoberta de llibres silenciosos.

Aquest somriure t'atrau amb la força d'un silenci pregon, envoltat de blau, d'un blau indefinit com l'aigua d'alta mar des d'un vaixell en marxa en un matí ventós i sense núvols. Voldries acostar-li la mà en un gest de tendresa però emmudeixes, captiu, que no vençut.

Vares treure un llibre qualsevol de la primera lleixa. Et corprèn encara l'inextrincable misteri del llenguatge.

I t'acompanya en la nit, quan el silenci omple l'estança.