11 de juny 2013



Veig el blau de les ones com un silenci estrany, quan l'embat enfurismat del mar contra les roques em manté immòbil al bell mig del camí, les parpelles salades, els llavis clivellats i l'oïda que recull la remor somorta del temps enllà dels segles. Alguna cosa ha mort aquest matí quan faltaven vint-i-set minuts per les deu. Alguna cosa reneixerà més tard, quan la tempesta amaini i el blau del mar torni a ser mirall, reflexe de llum, abisme cristal.lí que la barca silenciosa divisa a l'horitzó. A la paret blanca no hi ha encara cap rastre d'aquest frasseig frenètic, d'aquest silenci hermètic.

Fins l'hora de la posta.


19 de maig 2013



Fou al vespre, cap a les nou. Vam seure en una taula d'un petit restaurant que freqüentem sovint quan anem vora mar. Un local ple d'antigues fotografies de pescadors de fa cent anys, o més. Assegut de cara a la fotografia més gran, observava els antics pescadors agrupats al voltant de les caixes d'una subhasta d'anxoves acabades de descarregar de les barques. Un dels focus del sostre està orientat al personatge que hi ha a la dreta de tot de l'escena, d'esquena, vestit amb una americana blanca que es fa veure més del compte entre la vestimenta grisa dels altres personatges. Tots, excepte un senyoret que té un peu recolzat sobre una caixa. Algú se'l mira amb mala cara, d'altres, esperen en silenci. El focus sobre el personatge de la dreta emfatitza la profunditat de l'escena, malgrat no aconsegueixi trencar el mutisme del temps transcorregut.
Dues persones mangen i parlen discretament a l'altre extrem de la taula. Darrera la barra i dins la cuina feinegen fins a mitja dotzena de persones. D'esquena a la columna central hi seu un home d'aspecte cuidat -però poc elegant- que ignora tot el que l'envolta mentre beu una cervesa desacompassadament. Mariner d'aigua dolça, sembla dir-li un d'aquells homes de la fotografia, des de la fi dels segles.
La mare de tres petites criatures les disposa diligent a la taula que els han assignat. Sense brogit, i amb l'ajuda de la mà silencosa de l'àvia, comença el ritual de la lectura dels plats i les combinacions més adients per la canalla.
Entra una dona jove amb una brusa vermella. Decidida, amb el cabell estudidament recollit amb una agulla, es dirigeix a la taula de l'home que l'esperava sense saber on mirar. S'asseu ràpidament i agafa el timó de la nau tot mirant-lo als ulls de fit a fit. L'home sembla tranquil.litzar-se i beu pausadament la cervesa restant mentre rellegeix la carta en veu alta. Ella calcula i escull ràpidament. L'observo.
El sopar trascorre tranquil.lament sota les velles xarxes i tota mena d'antics estris de pesca penjats pel sostre. Cadascú parla de les seves coses, alguns amb verb àgil, d'altres amb llargues pauses. Alguns mesuren les seves paraules com cada gota de rosada abans de posar-se sobre la fulla adient o el bri que blinca sota el seu propi pes, tan fràgil.
La dona jove és just davant meu, a l'altra taula, asseguda de perfil, comandant la nau de la seva conversa. L'observo de nou. Fita l'horitzó del seu interlocutor sense abaixar ni un moment la seva mirada d'ulls foscos i incisius. Pren la copa de vi i beu movent imperceptiblement els llavis. Ell li torna com pot les pilotes d'aquesta particular partida.
El senyor francès tus fort i esquitxa. La senyora francesa li retreu, i es disculpa. No prenen postre. La mare, l'àvia i els tres nens mantenen un ordre envejable. M'adono que algú que seu darrera meu fa un exercici similar al meu, i quan m'aixeco per rentar-me les mans em deixo observar fugaçment per completar la fitxa del seu joc particular. Al capdavall, tots som al mateix tauler, i juguem la partida a aquella mateixa hora.
La dona jove s'ha adonat d'alguna cosa, creua una llambregada rapidíssima que la torba, però és àgil i no perd el fil. El seu company sembla anar pel quart set, esgotat i amb ganes d'acabar la partida i acabar-la bé, si pot ser. El matrimoni francès fa estona que són fora i a la taula que ocupaven hi han arribat dues dones de parlar incert. L'una denota un caràcter ferreny. l'Altra va tornar de viatge fa molt de temps i encara ho explica com si fos ahir. Sembla que no hagi passat res més des d'aleshores. Parla amb desgana. La seva companya amb prou feines l'escolta.
La parella que seu a la petita taula del fons són habituals de l'establiment. És el racó menys il.luminat, la seva taula de sempre, des d'on parlen poc i gaudeixen a plaer d'aquest singular teatre de capvespre. El ritme del seu gest s'adapta perfectament a la cadència del seu mirar pausadament còmplice i planer. Saben d'antuvi com s'acabarà tot plegat.
Els nens, la mare i l'àvia ja són a la gelateria més propera. La taula de quatre del costat de la finestra parlen d'alguna cosa que al mariner de la fotografia que tenen al darrera sembla interessar-li ben poc. Foteses, pensaria, mentre calaria la pipa.
Abans de sortir, dic adéu als nois de la barra i a la mare, que dirigeix la cuina amb diligència. A la parella del fons, que segueixen gaudint de l'espectacle. A la taula de quatre, dues parelles despreocupades que tant podrien estar aquí com a l'altra punta de món, ja que farien exctament el mateix i parlarien de les mateixes coses. Al jugador del darrere, a qui només he conegut un instant. A l'home que, recolzant extenuat el cap a la columna, encara s'hi torna.
I a la dona jove, que em dedica una ràpida i concisa mirada: ella també formava part del joc.


24 d’abril 2013

MORT A L'ERA


T'havia conegut tants anys enrere,

La fam, el dolor, el plor, la mort

esdevenen paraula.


Avui, fa tot just un instant, he vist en el teu rostre afuat

la joventut i el silenci dels segles.


___

Com un teclat on l'artista desgrana cada nota,
així s'escriu la vida als nostres dies
davant una pantalla - antigament, finestra-
on link és sinònim de paisatge infinit.

Així escoltarem antigues melodies -ja ningú en recordarà el to de veu-
escrites amb la sang vessada sobre la palla seca
i oblidada.

___

Avui he decidit que et vindria a trobar per convidar-te,
m'explicaràs qui sóc i què faig a hores d'ara.
I qui fou aquell infant que morí mirant la flor que creixia al voral del camí.

Aixafada i rebel, renasqué i florí una i altra vegada
ran del cami on el teu cos retornava lentament a la terra.


La música ressona sempre. Sempre, sempre que algú escrigui una sola paraula.

11 de novembre 2012





The longest night.




19 d’octubre 2012




Silencis

Ara mateix escric sobre un teclat de color negre amb les lletres remarcades en blanc. I al mateix temps segueixo la cadència de les notes que desgrana lentament un piano, tecles blanques per a les notes naturals, negres per les alteracions cromàtiques que expressen el que mai arribarem a poder dir amb paraules. El so s'encamina cap a la porta, ara ja oberta i que dóna directament al carrer, on cada nota s'agermana amb una gota escollida a l'atzar entre totes les que de forma pausada conformen el paisatge tardoral d'aquest matí de silenci i de calma.

Lluny d'aquí, poc a poc, en un carrer tranquil, poc transitat, s'obre una finestra a una nova vida farcida d'esperances. L'edifici dóna a llevant, sol generós que irradia de llum la nova estança, també les tardes de calitja o pluja persistent acompanyaran el caliu que l'amara.

Passa un tramvia quan encara és fosca matinada. Grinyola, avança, gira, es perd carrers enllà fins a la plaça. Obre la fleca i escampa arreu l'olor del pa calent, la primera fornada. Aviat sortiran els nanos cap a escola i les botigues del barri alçaran la persiana. Passa un altre tramvia i un altre, un altre encara. Silencis de son i paraules escrites al fons de la mirada de passatgers ignots, el tramvia que balla al so de les llambordes tan ben arrenglerades.

Fou un silenci espès i llarg, un temps on els mots no volgueren jugar al joc temptador de les paraules, un temps estret i dens, un horitzó tan proper que res no podia jugar a desequilibrar-lo. Joc de pinces i fils ballant sobre una branca brandant al vent amb la força de l'ànima.

L'alè contingut, una hora rera l'altra. L'esclat, el plor incontenible quan finalment el tramvia passa per la porta de casa.