MORT A L'ERA
T'havia conegut tants anys enrere,
La fam, el dolor, el plor, la mort
esdevenen paraula.
Avui, fa tot just un instant, he vist en el teu rostre afuat
la joventut i el silenci dels segles.
___
Com un teclat on l'artista desgrana cada nota,
així s'escriu la vida als nostres dies
davant una pantalla - antigament, finestra-
on link és sinònim de paisatge infinit.
Així escoltarem antigues melodies -ja ningú en recordarà el to de veu-
escrites amb la sang vessada sobre la palla seca
i oblidada.
___
Avui he decidit que et vindria a trobar per convidar-te,
m'explicaràs qui sóc i què faig a hores d'ara.
I qui fou aquell infant que morí mirant la flor que creixia al voral del camí.
Aixafada i rebel, renasqué i florí una i altra vegada
ran del cami on el teu cos retornava lentament a la terra.
La música ressona sempre. Sempre, sempre que algú escrigui una sola paraula.
24 d’abril 2013
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
6 comentaris:
Martí, quan he vist que havies publicat he pensat, mira, brots verds! I vinc aquí i em trobo un prat florit de paraules. I música, sempre una melodia de fons que no encerto si és clàssica o és a ritme de jazz, però acompanya.
M´alegro de "veure't".
És la pròpia música de les paraules, País secret. I aquestes d'avui són de les més difícils d'escriure, de vessar finalment sobre blanc.
Un plaer, País.
Un plaer llegir-te, Martí.
I retrobar-te.
Gràcies, Glòria. Tenim una visita pendent, no me n'oblido :-)
Coi, t'ha costat tornar, però ho has fet com un link, com un paisatge infinit. No sé mai si llegir-te o mirar-te. Si et llegeixo em fas rumiar. Si et miro em fas sentir.
El que em pertoca fer a mi i és de justícia és agraïr la teva insistència una i mil vegades, paseante :-)
Publica un comentari a l'entrada