MORT A L'ERA


T'havia conegut tants anys enrere,

La fam, el dolor, el plor, la mort

esdevenen paraula.


Avui, fa tot just un instant, he vist en el teu rostre afuat

la joventut i el silenci dels segles.

___

Com un teclat on l'artista desgrana cada nota,
així s'escriu la vida als nostres dies
davant una pantalla - antigament, finestra-
on link és sinònim de paisatge infinit.

Així escoltarem antigues melodies -ja ningú en recordarà el to de veu-
escrites amb la sang vessada sobre la palla seca
i oblidada.

___

Avui he decidit que et vindria a trobar per convidar-te,
m'explicaràs qui sóc i què faig a hores d'ara.
I qui fou aquell infant que morí mirant la flor que creixia al voral del camí.

Aixafada i rebel, renasqué i florí una i altra vegada
ran del cami on el teu cos retornava lentament a la terra.


La música ressona sempre. Sempre, sempre que algú escrigui una sola paraula.

The longest night.

Silencis

Ara mateix escric sobre un teclat de color negre amb les lletres remarcades en blanc. I al mateix temps segueixo la cadència de les notes que desgrana lentament un piano, tecles blanques per a les notes naturals, negres per les alteracions cromàtiques que expressen el que mai arribarem a poder dir amb paraules. El so s'encamina cap a la porta, ara ja oberta i que dóna directament al carrer, on cada nota s'agermana amb una gota escollida a l'atzar entre totes les que de forma pausada conformen el paisatge tardoral d'aquest matí de silenci i de calma.

Lluny d'aquí, poc a poc, en un carrer tranquil, poc transitat, s'obre una finestra a una nova vida farcida d'esperances. L'edifici dóna a llevant, sol generós que irradia de llum la nova estança, també les tardes de calitja o pluja persistent acompanyaran el caliu que l'amara.

Passa un tramvia quan encara és fosca matinada. Grinyola, avança, gira, es perd carrers enllà fins a la plaça. Obre la fleca i escampa arreu l'olor del pa calent, la primera fornada. Aviat sortiran els nanos cap a escola i les botigues del barri alçaran la persiana. Passa un altre tramvia i un altre, un altre encara. Silencis de son i paraules escrites al fons de la mirada de passatgers ignots, el tramvia que balla al so de les llambordes tan ben arrenglerades.

Fou un silenci espès i llarg, un temps on els mots no volgueren jugar al joc temptador de les paraules, un temps estret i dens, un horitzó tan proper que res no podia jugar a desequilibrar-lo. Joc de pinces i fils ballant sobre una branca brandant al vent amb la força de l'ànima.

L'alè contingut, una hora rera l'altra. L'esclat, el plor incontenible quan finalment el tramvia passa per la porta de casa.

Un petit llegat artístic format per alguns gravats, dibuixos i pintures arriba inesperadament a les meves mans. Té, tu mateix, diu una veu afable. Mitja dotzena d'originals descansen ordenadament davant els meus ulls.

Sobre la taula, una petita caixa de pinures a l'oli i dues capses de cartró amb llapissos de colors, gouaches, pastels, alguns petits esmalts i la col.lecció d'eines d'un gravador, gastades per l'ús, plenes de vida, suaus al tacte, silencioses.

Tu mateix, repeteix, mentre una llunyana melodia s'escola per les seves mans. I se'n va, somrient.

Temuda i esperada, la visita silent d'aquesta nit ha deixat el seu rastre inequívoc i m'he sentit profundament dèbil, insòlitament enfortit alhora. La seva ombra recorre l'espai deixant un rastre oscil.lant. La seva mà sosté una lluerna blanca que balanceja mentre baixa l'escala. L'esclat de llum oculta un rostre invisible que s'endevina més enllà del temps. On vas, què vols?

He tingut el temps just per incorporar-me i escriure tres o quatre paraules en una petita llibreta que deixo sempre al capçal del llit, oberta per una pàgina en blanc. A les fosques es faria difícil no sobreposar caràcters i tot esdevindria més inintel.ligible encara.


08.41 AM. No puc més. Vaig a buscar-la. No puc recordar el que he gargotejat a les palpentes.


Pel camí, la pastissera i el seu home, jubilat abans d'hora, porten el nét a la llar d'infants. L'agència de transports que se'nduu el veí i les seves caixes plenes d'andròmines i records cap una altra banda. La noia de la Caixa que surt a fer el primer cafè. La vídua del celler i un home a qui no recordo bé em saluden alhora mentre passo entre ells dos. S'ignoren, no es coneixen. El sol em pica l'esquena durant el curt recorregut del carrer que em durà fins a casa i que va d'est a oest envoltat d'arbres. El semàfor en verd i la porta tancada. I de tornada, un Mercedes fa el boig i gairebé m'enxampa, un altre cotxe net i lluent frena a temps i l'home m'assenyala amb un gest breu que passi ben tranquil, que ell ho farà just un instant després, que el món encara no s'acaba. Ja baixen les primeres caixes del segon pis del veïnat, el senyor Juan surt del bar i camina en silenci per tornar després de fer un parell de voltes a la plaça. Un, dos autocars, saludo la Glòria i aixeco el braç per donar el bon dia a un saludat de sempre que corre per no arribar tard a l'andana.


09.02 AM. Per fi respiro alleujat. No era el que pensava. Penso en la immediatesa i els seus fruits. També en els infinits camins que teixexen el món sense retorn.