Vista des del fons dels teus ulls, la necròpolis blanca s'extén des de l'extrem oriental de l'illa fins la riba del mar que acompanya els turons on vares viure. És una terra estranyament bella i salvatge, nua, silenciosa i solemne. No hi ha camins, totes les fites guarden la secreta harmonia del silenci.

L'ocell que aquesta nit resseguia el teu caminar incert sota les grutes d'aigua sobrevola en picat el triangle de terra sagrat on la sorra té el color de la llum i on l'aigua es fa negra just al costat mateix de l'abisme. I com un pastisset dolç a punt de ser engolit sense rastre s'hi apropa, i una llosa es desplaça sobre la pols gruixuda d'un temps esdevingut innecessari. I s'esmuny, talment l'infant que refusa el perill sense adonar-se'n.

L'efluvi instantani de l'aire esdevé una columna transparent per on s'eleven minúscules gotes d'un perfum sec, intens, tanmateix poderós. La seva llum, diàfana, em permet ara llegir-hi les traces del teu rostre.

Veus, la llum ténue, blanca i antiga que arriba pel finestró de dalt i t'il.lumina la mà que no gosa reposar sobre la taula on s'amunteguen mig ordenades les piles de papers esgrogueïts pel temps i que tan bé coneixes. Agafa la ploma blanca i escriu, la teva destra dormia un son profund que venia de lluny. Sents encara l'arrossegar feixuc i lent de les cadenes sobre el sól humit i llòbrec d'aquell passadís sense sortida, i el crit ofegat pels murs de pedra esdevinguts d'un blau tenebrós com els abismes.
La ploma blanca, de l'ala esquerra d'un colom que no mor, brunyeix d'or fi la imatge sorgida enmig d'un somni revestit de tendresa, on les paraules dringuen com campanes al vol a mans d'un missatger desconegut i afable, portador d'aquella colpidora serenor que et fa tancar els ulls altra vegada just quan veus els colors precisos d'un nou dia.
Sobre la taula, on el blanc del cel ha esdevingut marfil, he trobat l'esbòs d'una obra de teatre. Els personatges, el mercat i la plaça, la nit, els matins i les ombres s'alternen en un brogit innecessari. Han passat el sedàs del temps i, esdevinguts estàtiques figures que no han vist mai la llum, reflecteixen aquell primer capítol d'una vida estroncada sobre el sòl de la plaça.

Havia pensat moltes vegades que em seria necessari retornar al silenci, el refugi anhelat de les hores cercades a desgrat de la vida.
I així procuro llegir en les teves paraules el món de somnis que un bon dia vares abandonar sobre la taula i que t'espera sens pressa, com cada lletra i cada mot que enfiles amb l'agulla d'or blanc que et retorna a les mans, com cada matinada.

T'observo atentament i descobreixo a ulls clucs la nova geografia de la teva mirada. El mar altra vegada quan arriba l'estiu, els musclos a la roca, l'aigua que revifa la pell i la dolçor de les teves paraules. He resseguit l'itinerari fins allí on arribaven les vies i els vagons i l'aire que em cisella la cara. Però, és justament allí on no ha arribat cap tren encara i cal anar-hi a peu i resseguir penya-segats d'hivern i descobrir-hi flors petites i valentes com tu ancorades al bell mig de l'abisme fins a tocar de l'aigua.

Finalment arribem a la platja on et gronxa l'onada fins a mitja cintura i tan aprop, les barques i els homes silenciosos i les dones que alguna tarda teixeixen a la sorra. La melodia que brolla dels seus llavis es perd en un ressó somort dins l'aigua, i quan aixeques els ulls vers la muntanya recordes aquella nit sota els estels invisibles d'una ciutat que ara se't fa llunyana.

Plorava, d'infant, davant la immensitat del paisatge encriptat que s'obria als seus ulls i l'encegava, i tu l'acompanyares fins a la sorra eixuta que el cremava. I quan l'ombra li començà a resseguir cada mil.límetre d'aquella pell encara tendra li arribaria la nit i l'univers s'obrí als seus ulls fins a trenc d'alba i els pescadors des de les seves barques el festejaren al bressol de les aigües.

L'altre moixí mandrejava al graó de l'entrada i el primer raig de sol li feia entreobrir l'ull i mirava l'escala. Traçares una lletra immensa sobre el mapa i a l'altre extrem s'escolta el ritme sincopat d'un motor que gira rabent com el cor que sempre t'acompanya.

Vàreu romandre en un silenci d'or i la ciutat esdevingué petita, silenciosa, solitària. Només una petita llum en una estança i una mirada de goig i d'esperança. I és el mateix carrer qui us ha vist passar una i altra vegada a tu i al temps, i el caminar decidit i la mà que t'abraça.

I mentre t'adormies vares setir per un instant el motor de la barca lliscar sobre les aigües clares d'aquella matinada. Algú va recollir les lletres escampades a la platja amb olor de rosada, quan dels arbres propers un ocell s'atansava i un vell músic va començar a cantar la cançó de bressol que la mar li dictava.

Se'm fa difícil escoltar la teva veu quan ja no respons al meu crit de silenci. Malgrat tot, articulo fins al darrer detall el camí de les teves paraules, i tanco els ulls, i és matinada fosca encara.
La tarda d'quell dia de maig el sol lluïa amb força, tant, que semblava esperar-te. Vaig veure a contrallum centenars de persones en silenci, i el meu cor repetia sens fi, i encara ara, la música que sorgia de les meves entranyes.
Preparo una crema de mans, potser un raspall de dents, qui sap si alguna cosa realment necessària per sortir de viatge. Hi ha un nou camí a cada hora que passa, i hi ha, també, qui el fressa amb esperança. Sento l'ombra dels arbres, la brisa i el murmuri de l'aigua. Com un ocell, t'enfiles cap a la nit més llarga.