Silencis

Ara mateix escric sobre un teclat de color negre amb les lletres remarcades en blanc. I al mateix temps segueixo la cadència de les notes que desgrana lentament un piano, tecles blanques per a les notes naturals, negres per les alteracions cromàtiques que expressen el que mai arribarem a poder dir amb paraules. El so s'encamina cap a la porta, ara ja oberta i que dóna directament al carrer, on cada nota s'agermana amb una gota escollida a l'atzar entre totes les que de forma pausada conformen el paisatge tardoral d'aquest matí de silenci i de calma.

Lluny d'aquí, poc a poc, en un carrer tranquil, poc transitat, s'obre una finestra a una nova vida farcida d'esperances. L'edifici dóna a llevant, sol generós que irradia de llum la nova estança, també les tardes de calitja o pluja persistent acompanyaran el caliu que l'amara.

Passa un tramvia quan encara és fosca matinada. Grinyola, avança, gira, es perd carrers enllà fins a la plaça. Obre la fleca i escampa arreu l'olor del pa calent, la primera fornada. Aviat sortiran els nanos cap a escola i les botigues del barri alçaran la persiana. Passa un altre tramvia i un altre, un altre encara. Silencis de son i paraules escrites al fons de la mirada de passatgers ignots, el tramvia que balla al so de les llambordes tan ben arrenglerades.

Fou un silenci espès i llarg, un temps on els mots no volgueren jugar al joc temptador de les paraules, un temps estret i dens, un horitzó tan proper que res no podia jugar a desequilibrar-lo. Joc de pinces i fils ballant sobre una branca brandant al vent amb la força de l'ànima.

L'alè contingut, una hora rera l'altra. L'esclat, el plor incontenible quan finalment el tramvia passa per la porta de casa.