Una mirada tènue, perduda al fons dels records d'una vida. Un gest amarat de la força de viure, cap paraula no brolla dels seus llavis.

Costava d'entreveure, de terra estant, el cel que s'amagava entre les boires negroses del capvespre. Un cel tan clar, rera uns núvols ferotges que no estaven disposats a deixar passar ni un trist ocell. Però la nau és ferma i el pilot encara decidit la seva ruta. Emprèn el vol, i veu sota els seus peus les cases enrunades vestigi d'una vida passada, una darrera l'altra, quan el cel es tenyeix d'un roig i lila que projecta una llum massa diàfana sobre els murs escantonats, les finestres buides i els carrers silenciosos. Passa rabent, pres d'un record funest que li crema encara les entranyes. Enfila cel amunt, on la negror del cel és cada cop més densa. Recorda melodies i càntics mil.lenaris que l'acompanyen en un desordre caòtic que li provoca un riure hilarant i torna a mirar envers la terra que ja és lluny, allí on cada vida i cada història esdevenen anècdotes i es sent partícep d'un món nou que tot ho engloba.
Escolta una veu coneguda que parla. Sospira i somriu, la fràgil lleugeresa dels seus llavis obre els núvols, i a l'horitzó s'endevina una escletxa de llum que l'espera.

Dóna'm la mà, va dir-li una i altra vegada. I una mà l'agafa amb força i li somriu amb el cor obert de bat a bat. Dóna'm la mà, va escriure, i aquestes mans escriuen avui aquestes paraules amb la força de l'ànima.