Un any i un dia és la distància que separa cada centímetre d'un recorregut impossible entre camins adustos i muntanyes altíssimes on la neu es fon sota la llambregada ardent d'un sol de matinada.
Llisca pel pendent sense fi amb una força persuasiva, encesa, insultant. Sent el batec del muscle de la terra sota les arrels profundes d'un mantell de flors multicolors i d'herba fresca.
Troba l'arrel d'un arbre majestàtic que branda al vent les seves ales i li explica algun secret amb veu avellutada, fins l'altra riba del rierol que els agermana.
Reposa. D'una ombra deixada a plena llum pel sol que s'eleva rera el cim brollen paraules, l'herba s'ajau planera i el formigueig inquiet d'unes petites passes traça el camí a seguir a partir d'ara.
De l'arbre estant una figura estàtica somriu, asseguda en una pedra blanca amb forma de barqueta que trenca les onades. Enclavada, llença a l'aire un perfum d'avet i de rosada.
El rierol segueix avall vorejat per la petja dels homes, embolcallat pel bosc, atemorit i fascinat alhora pels marges altíssims d'aquella vall poblada per antics personatges que oscil.len amb el vent, i que fortament ancorats a la terra l'empenyen a seguir mentre l'aigua de la pluja els farà caure els fruits que lliscaran fins al riu altra vegada, un any darrera un altre, un instant rera l'altre.
Entrades
6 comentaris:
Aquesta teva Arcàdia m´ha vingut de perles avui. Necessitava un recer, un lloc sota un arbre o sota una pedra on fer-me ombra i feixar passar el temps.
Gràcies.
( quin mes més llarg!)
País, és qui llegeix, qui dóna vida i sentit als escrits...
Per si et vols situar exactament, la fotografia és d'un racó del riu Madriu, a Andorra.
Un plaer sentir-te bategar en aquest recer ;-)
Aquesta reflexió, aquests records gravats a foc al teu cervell, aquesta delicadesa de fotografía, penso que t'han inspirat força, com als poetes romàntics, i que el que has fet ha sigut crear:
- formes sorprenentment matemàtiques extretes dels cristalls;
- la lluentor fantàstica de les pedres precioses i els seus meravellosos colors, que les fan semblants a flors de pedra;
- la majestat solemne de les roques, que s'alcen formant les altes muntanyes i s'estenen infinitament sostenint els valls inconmensurables i fèrtils.
M'has transportat a aquest lloc tan màgic i real. :-)
Les gràcies t'he de donar, doncs llegir-te avui m'ha suposat rebre l'aigua de maig que tan s'anhela... i no arriba sempre...
Finalment, diculpes per les meves divagacions vàries, però és que avui no em trobo gaire fina.
Hi has vist coses tan amagades com sorprenents, Àmber, m'has sorprès enormement ;-)
L'aigua discorre, regenera... espero que la nit t'hi ajudi.
N'estic segur que en treuries poesia fins i tot d'unes vacances a la pensió Conchita de Lloret de Mar. M'alegra que hagis tornat.
Més aviat en sortiria una copla, paseante... ;-) ben retrobat!
Publica un comentari a l'entrada