La sorra del desert s'extén fins als meus peus i m'envolta en silenci. La brisa seca i càlida m'esquartera la pell i no sento per enlloc la remor del vaixell que solca tots els ports a la recerca d'un viatger insòlit, solitari, que parla en qualsevol llengua amb l'arma del somriure i dóna la mà disposat a estirar les cordes i desplegar les veles que el duran mar enllà.
He deixat tota paraula arrecerada sota el mur infranquejable del silenci. Compto el respirar acompassat i immòbil, aguditzo els sentits i doblego el temps fins reduir-lo a un no-res imperceptible.
Només una melodia serà capaç de tòrcer el camí recorregut sense dreceres. Mentrestant, la immensitat del paisatge m'engoleix i em fa seu, dòcil rebel que no entén de batalles.
14 de setembre 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
5 comentaris:
Deixar-se vèncer pel paisatge és la derrota més dolça que hi pugui haver en totes les batalles.
Ah, i m´ha agradat molt el somriure com un arma, és ben cert que aquest és un gest políglota.
Bona i calurosa tarda de setembre.
Ha estat un dia estrany, avui, País. El paisatge urbà semblava un decorat mal posat, el telèfon no parava de sonar i jo buscava desesperadament un racó de silenci per sentir-me respirar.
Res... ara ja cau la tarda ;-)
Penso que, de grans, tots ens voldríem convertir en aquest viatger insòlit i solitari que has dibuixat. Només caldria sortir de casa i llençar les claus en una claveguera, però ens fa por que no aparegui el vaixell.
Probablement, paseante, es tracta d'un plantejament que necessitem no perdre mai de vista, ni que sigui per pura supervivència.
Ja he enfocat la meva energia cap on ens has demanat avui. Un gran post.
Gràcies, Martí.
Publica un comentari a l'entrada