Havia de reprendre el llarg viatge que vaig deixar abandonat tants anys enrere. Inacabat. I mentrestant, he fressat cada dia del món aquell itinerari que sempre ens portava al mateix lloc, i que a tu, flor d'un profund silenci, t'haurà de dur tan lluny encara.
Vas arribar la mitja tarda d'un dia entre setmana quan l'hivern tot just picava les portes de les cases. Vam creuar una sola mirada, potser tendra i plena d'esperança. Aquell cap d'any el fred no ens arribava, i començà un llarg i fecund diàleg que perviu a hores d'ara.
Has après a escoltar el valor de la pausa, i m'expliques com un sabor desconegut i ocult t'arriba al paladar i t'embriaga. Coneixes el perquè de cada passa i deixes que l'aire t'acompanyi en caminar, amb la mirada posada en el petit detall de l'escorça dels arbres, el transitar incessant de la gent, un gat que passa.
Un moviment de dansa, un joc de cartes estés sobre la taula. El mot més escaient, un somriure difús, la partida guanyada.
Finalment aquest matí m'has indicat quina serà la propera estació d'aquell remot viatge. Repren-lo, em deies, repren-lo amb la força de la teva paraula. Però he emmudit sobtadament, els carrers s'han fet estranys i els ocells no cantaven a les branques dels arbres, m'han tremolat les cames. Només recordo el teu caminar a contrallum, la teva ombra perdre's cap a ponent, d'on arribaves.
Poques hores abans era de nit. La porta d'un abisme infinit, la nit més llarga.
17 de juny 2011
Jordi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
9 comentaris:
I bé, per què no reprendre´l ara? Si qui t´ho diu té el do de saber escoltar i de saber estar quan cal, no hi ha d´haver ombres ni abismes que puguin desviar-te del camí que escullis.
(...no sé si ho he acabat d´entendre, però m´ho he fet meu, tot és interpretable ;-)...)
"Flor d'un profund silenci [...]", una de les més contundents i,a l'hora, suaus i meravellloses frases que he llegit a la Blogoesfera.
M'has deixa't KO, sorry!
:)
Amb tu, Martí, és molt fàcil fruîr de les coses belles i senzilles d'aquest món.
Ma-salama, amb aromes a Tangerine,
Ámber
Excel.lent, el teu comentari, País secret. M'has llegit perfectament.
Ahir va ser un dia molt significatiu a la meva vida, un veritable punt d'inflexió.
M'agrada que te'l puguis sentir om a teu, perquè de fet, si escrivim de cara al món bé deu ser per alguna cosa, oi?
;-)
I si ja no existeix el camí per on havies de continuar aquell viatge abandonat tants anys enrere? I si és plé de males herbes que les teves cames ja no tenen prou força per superar? Ja veus que tinc vocació de Don Pésimo :-)
Àmber, (m'has deixat sense paraules)
deixa la maleta i torna amb tota la resta. Vinc a llegir-te.
I si... el camí és un mateix, paseante?
Res, Don Pésimo, que tens un do innat per arrencar un somriure allí on vagis ;-)
Martí, et puc deixar una desbrossadora i don Pésimo que te la passi.
Paseante, llavors et compensaré amb un palot de pomes.De les bones.
Si el camí és un mateix, es pot recórrer amb espardenyes de quadrets, assegut al sofà.
I no sabia que la País té una finca de pomeres a Lleida :-)
Apa doncs som-hi, desbrossadora i cistell de pomes per berenar pel camí, que és llarg i hi ha molta feina encara.
El sofà, per llegir, paseante, que per la resta l'agenda de viatges pendents és força llarga...
Bon dilluns!
Publica un comentari a l'entrada