A poc a poc, com dues gotes d'aigua que es fonen dins la nit, arriben les paraules una darrera l'altra, ordenades, i quan surts al carrer -encara no és de dia- escoltes el primer ocell amagat a les branques, i el riu que desperta després de la tempesta.

I tanco els ulls mentre camino, i retinc el so de cada imatge, ombres bellugadisses perfilades a contrallum d'un gris ombrejat als llindars de les portes, el blau d'un cel intens, el vermell i el lila de les primeres flors, potser un perfil blanc les embolcalla. Tot esdevé lluny, el vent fa caure l'aigua dels arbres sobre el carrer solitari que acull les meves passes.
Quan la remor s'allunya , un instrument traça una nota llarga, sostinguda i tensa, sobre la veu que em parla.

Era la teva veu. La teva veu, una vegada més, que m'alentia el son i m'alleujava.