16 de març 2010




Sanglotava, amb el cap recolzat entre les mans, quan algú a qui no vaig poder veure s'acostava i volia parlar-me. I ho va fer, amb una presència silent i passatgera, amb mots eixuts, corprenedors, sorgits al ritme del batec del seu cor, però que morien poc abans d'exhalar-los.
No vaig poder veure res més que el tacte d'una pedra acollidora i freda, i una llum que moria als meus peus, directa i blanca, que es desplaçava al ritme de les hores. I fou just aleshores -són instants on el temps ha deixat d'existir - quan vaig aixecar el cap i aquell ésser fugisser s'havia fos lentament en la penombra. No hi havia ningú més que el silenci i el rastre eteri de tots aquells que em varen acompanyar fins aquell dia, fins caure rendit davant la mirada severa de la pedra esculpida, hieràtica, intemporal i noble.


1 comentari:

el paseante ha dit...

Sempre m'impressionen els teus textos curts i de paraules exactes. Són com una bufetada que no fa mal.