El silenci de la neu ha envait el meu record de melangia, i veig clavades en el fons dels teus ulls les imatges dels avions voltant el cel de nit, el so infernal de les sirenes, el fred, les ràfegues i el vent que clivella la pell, la vigília, la por.
Més endavant et veig en un camí tot ple de música - tu sempre seràs música, et va dir el poeta - des d'on el teu pas ferm s'eixampla com un jonc ancorat sota l'aigua.
Avui la neu m'acompanyava en la distància, i el so amortiguat del meu caminar en creuar el pontet sobre el riu m'ha recordat una vegada més que no cal parlar massa alt si la paraula és clara i és concisa, i així he avançat, amb els peus xops, a través d'antics jardins abandonats i de les reixes rovellades que lentament s'integren al paisatge.
He recordat aquella cova on el mantell de silenci t'ha fet oblidar el soroll inútil i baladrer de tantes coses, i avui, tants anys més tard, la neu m'acompanya de nou quan cerco aquell preuat silenci que em retorna vers tu.