Tu, el darrer
Suspès en l' aire de la nit eterna i voltant la Terra sense pausa, un tren antic redueix la seva marxa en passar davant nostre, i a la primera finestra veig una criatura d' un parell d' anys, entremaliada, i a la segona un col.legial amb ulleres de pasta. A la tercera, un adolescent de mirada llunyana.
Després, un jove que escrudinya el paisatge infinit amb secreta esperança. A la següent, un home ple de vida, i més enllà, un pare que estima amb delectança.
Rera una altra finestra brillen els ulls d' un home tot calibrant l'equador del seu propi viatge. I a l' altra, un avi que somriu complagut d'aquesta vida i encara una altra, on veig l' home, ja gran, que surt a veure el món que no coneix encara.
I a l' última finestra del vagó tu, el darrer, el teu adéu i el llarg silenci.

4 comentaris:
Quina metàfora més bonica de la vida.
Preciós aquest tren...com la vida mateixa.
Una abraçada Martí!
Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje
Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)
L'imperdible de ℓ'Àηimα
Benvingut, Jordi! He donat una ullada rapidíssma a l'imperdible de l'ànima, i de ben segur que l'aniré seguint :-)
Publica un comentari a l'entrada