Observo des del meu temps tan curt tres paraules, tres noms que dansen al ritme d'un destí oscil.lant, al rimte de l'onada batent sota la brisa silenciosa del capvespre.
I no llegeixo encara la resposta. Tanmateix, una frissança lleu em recorre la pell per un instant. A l'altra banda s'escolta la veu tènue i avellutada del desig.

Una imatge digna de Cartier-Bresson.

València, febrer 2012. Autor: Manel Belmonte, via Facebook.

Finalment, aquest matí m'ha semblat entendre-ho per un instant -breu, potser necessariament breu- durant el qual he vist el món des d'uns altres ulls. Unes paraules que ja no recordo, dictades al ritme d'un caminar constant, de l'avenç en l'espai que es transformava. Aleshores m'he preguntat per tot el que tenia davant meu. I què hi feia jo allí, passatger que creua un petit riu que ens porta l'aigua del desglaç de les muntanyes, fugissera presència sota els balcons i les teulades de les cases encara adormides que esperaven el primer raig de sol de la part de llevant.
M'acostava a l'arbre de la vida. El meu arbre. Un ocell s'estava dalt la branca. Un ocell, en aquell arbre poques vegades hi ha ocells enfilats a les branques. Prefereixen l'estesa de fils pentagramàtics que hi passen a tocar, també cap a llevant, cap a ponent, cap al riu i el carrer que s'enfila vers la serra, molt aprop de la via.
Un sol instant, una nova mirada sobre el món de cada dia que trigaré temps a poder formular amb paraules. Com si fos part d'una gran resposta, senzilla i desacomplexada, inabastable.

El darrer adéu d'una blogger.

Hivern

Varen passar tan ràpides que amb prou feines vaig poder assaborir-les, cisellades per un sol que es resistia a pondre's, encara vigorós, malgrat tot tenyit del primer groc de nostàlgia.
Primer foren les oliveres que coronen la sortida del poble en una llarga corba, més tard les alzines que s'aboquen valentes camí avall cap a la fondalada que s'obre a llevant cada matí, més tard un camp llaurat de poc on els terrossos abruptes dibuixaven les primeres ombres de la tarda. Fotogrames precisos que resseguiren una vegada més les infinites corbes d'un camí que s'escurça cada dia que passa, i que esdevé cada cop més intens.

D'on véns?
Silenci
Havien passat sis o set dies
La nit ha transcorregut en pocs segons
Silenci
T'ho vaig explicar anit, no m'escoltaves
Silenci
El temps venia cap a mi. S'abraonava sobre els meus ulls, m'encegava
Fosc?
No, hi havia llum
Lluny?
No
Com...
No hi ha res equiparable
M'ignores?
No. Vols aigua?
Gràcies, però m'ignores?
No. Vine
On?
Véns? (vine)
Sí
Es allí, veus?
Sí. Tanca, fa fred