El silenci de la neu ha envait el meu record de melangia, i veig clavades en el fons dels teus ulls les imatges dels avions voltant el cel de nit, el so infernal de les sirenes, el fred, les ràfegues i el vent que clivella la pell, la vigília, la por.
Més endavant et veig en un camí tot ple de música - tu sempre seràs música, et va dir el poeta - des d'on el teu pas ferm s'eixampla com un jonc ancorat sota l'aigua.
Avui la neu m'acompanyava en la distància, i el so amortiguat del meu caminar en creuar el pontet sobre el riu m'ha recordat una vegada més que no cal parlar massa alt si la paraula és clara i és concisa, i així he avançat, amb els peus xops, a través d'antics jardins abandonats i de les reixes rovellades que lentament s'integren al paisatge.
He recordat aquella cova on el mantell de silenci t'ha fet oblidar el soroll inútil i baladrer de tantes coses, i avui, tants anys més tard, la neu m'acompanya de nou quan cerco aquell preuat silenci que em retorna vers tu.

I avui?

Avui, ha començat tan aviat que un viatger intrèpid m'ha saludat a les fosques i ha marxat cap al Nord, i tornarà com un ocell, amb els ulls plens de llum, i de fred, i qui sap, algun dia tornarà a mitja tarda acompanyat d'un aroma subtil, escollit entre mil espècies en un país llunyà a trenc d'alba. Aquesta nit, però, s'ha fet estranya i llarga, i en donar-me la mà, han tremolat les fulles del vell arbre.

He conegut un bon amic que havia oblidat sota un manyoc de fulls esgregueïts, i un músic que té la veu més bella que mai hagi sentit, toca un petit instrument, però no canta. L'infant, tot agraït, li tira confitura dolça al coll i li somriu i finalment, l'hivern s'apropa amb un fil de cotó suau, vibrant, sobre el mantell silenciós d'una llarga vesprada.

T'acabaré d'escriure demà, demà passat o l'altre, he oblidat tots i cadascun dels jocs que dibuixaves amb lletra de pal sobre la neu, quan cada mot s'enaltia i junts emprengueren el vol matins enllà, fins precipitar-se per cascades altíssimes, fins trobar al bell fons de la terra una nina de drap, una joguina, un tabal, o la llavor mil.lenària que enviares cel amunt d'un buf suau, suau com aquell àngel.

Avui, però, ja no sóc jo qui parla.

Nadal 2009

Un sol instant, tan fràgil
esdevingut etern.

Has creuat el carrer sense mirar enrere, com només ho poden fer aquells que veuen el camí obrir-se davant seu sense temença. I has escoltat les darreres paraules, i aviat coneixeràs com n'és de petit el cor que et dóna vida un cop passat el llindar de la darrera porta, i algú al teu costat acompanyarà en silenci el teu mirar absent durant un temps potser molt curt, i a vegades etern.
I després, la joia que t'envolta, quan redescobriràs amb altres ulls una nova ciutat que ja creies conèixer.
I des d'aquest silenci orgullós i tranquil, redefineixo per enèsima vegada les coordenades que marquen l'equació de la vida, i un mecanisme subtil em descobreix de nou com l'eix excèntric s'encardina al vell mecanisme dels somnis, on cada roda gira acompassada al seu ritme i el temps ens observa de lluny, i somriu.

I no m'he volgut estar de dir-te que em fas feliç, molt feliç.

Ha nevat en algun moment a dins la cova, el sól és blanc, immaculat, i el seu reflex s'extén vers les muntanyes que solquen les profunditats de la terra que un dia foren aigua, o cel, o pedra, o boscos centenaris.
Les formes capritxoses de la roca, d'un to vermellós com el mangre enfosquit pel pas dels segles, s'obren camí enmig d'un univers silenciós i magnànim. Cada forma, cada sortint em parla d'un temps interromput i tanmateix, com el fill que retorna a la casa on va nèixer, reconeix aquell ésser volgut que ha portat la llum més pura als confins de la terra. I ara reposa com havia fet tant temps enere, i en el silenci atén el pas d'una cort reduïda i guiada per un peu destre que no deixarà rastre sobre el mantell blanc que li serveix d'estora. Lluny, el túnel s'esmuny cap a un cantó i deixa al descobert el seu enigma, l'elecció que m'obliga a parar un instant i escoltar les paraules pausades sorgides de les entranyes d'aquella roca eterna.

T'escolto i no goso preguntar-te, sé que he arribat fins a tu i qui sap si per tornar alguna altra vegada. Fora, els estels compten el temps etern i esperen el retorn dels homes que un dia varen arribar d'una terra llunyana, i fou aleshores quan la roca de la cova s'esberlà i en sorgí una espurna de llum, i m'abraçares.
Serà també aleshores quan els estels t'acolliran de nou i et diré altra vegada a cau d'orella les paraules que m'ensenyares en la pau d'aquella nit freda i estelada de fa tants i tants anys.