Sembla haver-se fet de nit a mitja tarda. El carrer ha quedat sobtadament desert, l'arquitectura ha esdevingut de cop el retrat de fa cent-cinquanta anys. Només la llum tènue d'una bombeta il.lumina l'entrada d'una casa. La resta és un gola de llop que menarà al no-res les ombres que hi transiten, comptades amb els dits d'una mà. A l'altre cantó del carrer sembla haver-hi encara algú darrera els vidres d'un antic establiment ja abandonat. Algú em demana un nom. És una dona gran i de posat hieràtic, a qui amb prou feines puc sentir la veu amb claretat. Teclejo un teclat gris mig amagat darrera la pantalla. Fa set anys que no consta, li dic, i mentre parlo, la dona s'enfonsa lentament al terra i no s'immuta. M'envaeix la temença d'entrebancar-me amb el seu cap si surto ara mateix tot cercant el carrer, però és en va. Les rajoles se l'empassen enmig d'un silenci gairebé tenebrós. L'imagino caminant per sota terra en una mena de magatzem perdut en les hores d'un temps inenarrable.
Percebo, properes i molt fluixes, unes veus. Tres, a tot estirar. Són joves. Parlen de la imminent arribada de Sandro i s'allunyen deixant la seva petja sobre la pols del carrer. Qui sap on aniran a parar.

Pausa.

M'he allunyat de tu. Finalment he entès el perquè d'aquella nit d'estiu de fa tants anys.