Cap a tres quarts d'onze de la nit han començat a repicar els cascabells sobre els meus ulls. Atònits, mig incrèduls encara. Amb la certesa de la primera llum blanca.
Era un far. A la matinada he imaginat una gran festa de música i llum arran de mar, als peus d'un vell far abandonat anys enrere. La torre, majestuosa, silenciosa, acull avui un sorprenent equip de música. Sense amplificador, potser, un guitarrista ocult rera la barana on el faroner veia passar les hores, i els vaixells.
La multitud es congrega sota el far. El vell músic ha orientat les pantalles reflectores cap a terra. La llum estereoscòpica gira lentament. Tothom espera encisat el moment en què el devassall de llum abandona terra ferma i llança el seu raig sobre les aigües ennegrides. Aleshores rebroten les espurnes blanques que semblaven adormides sobre la superfície inerme, i es multipliquen fins l'infinit tot cercant el límit de les seves pròpies forces.
S'esgota la llum, i torna la penombra. La nota sostinguda que el guitarrista havia deixat anar a l'aire uns metres més amunt fa només un instant, es converteix en un arpegi major, la terra vibra.
Algú intenta orientar les seves passes cap a l'aigua, mentre d'altres romanen immòbils amb els ulls fixats a dalt la torre. El guitarrista és cec.
La darrera cosa que va veure d'infant, quan encara tenia els ulls de plata, fou el mar. El color dels seus ulls i el blau sempre canviant de l'aigua esdevingueren companys inseparables durant aquella llarga nit que precedí les llargues hores de tenebra. Els ulls de plata i, les mans, dolces per dins i aspres per fora, com els vells mariners.
Va pujar en silenci les escales de la torre que l'havia vist nèixer, sense ser vist. Només la llum del far li feia pampallugues sota els peus.
