Fas girar el temps com el so de l'aigua dins la copa, com cercant dins els teus somnis aquell instant que potser no recordes i que portes gravat al fons dels ulls com la primera llum, que despuntava tot just quan comença l'hivern al calendari.

Vaig sortir al balcó en començar la tarda, quan arribava el primer cop de fred que anuncia la posta del dia darrera la muntanya. I marxaves valent i decidit com aquella vegada, recordes, com aquella vegada que t'observava en silenci girar la cantonada i perdre't pel camí de la riera amunt, on aquell home gran s'acosta a buscar aigua i l'altre, amb un bastó a la mà, acompanyava el gos cada matí sense comptar el temps, només el vaivé de les fulles als arbres.

Avui les teves mans han fet dringar com cascabells el so de les teves paraules, i el temps s'ha doblegat al compàs de les notes i del teu gest precís i acompassat. Avui, just catorze anys després, continua intacte el teu primer missatge i t'observo i t'escolto en silenci, i el recordo com mai. Quan vares arribar al meu costat sota la llum blanquíssima dels astres i portaves, als ulls, les mateixes paraules que sempre t'acompanyen.