Nadala

Meme

La bitxo em passa deures:

Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

Apart del manual d'insectes del meu fill, les novel.les de la Donna Leon de la filla i del meu diccionari de sinònims, el llibre que tinc més a mà ara mateix, i que llegeixo a estones -com tots els llibres, sóc molt inconstant per no dir un desastre- és Fira d'agost i altres contes de Cesare Pavese (Ed. 62), i el fragment sol.licitat correspon a una narració que porta per títol La ciutat, que encara no havia llegit. És aquest:

Fins l'aire de les avingudes i de cada carrer s'havia fet ara acollidor, i d'allò de què, almenys jo, no deixava mai de gaudir, era de la cara sempre canviant de la gent als racons més familiars.

(Traducció de Francec Miravitlles)

I aprofitant que ahir mateix havia escrit un post que anava a penjar aquest matí, el poso tot seguit.

Postals

El camí de retorn cap a casa els vespres de tardor i de les llargues tardes d'hivern era fosc i tenebrós, il.luminat només per uns fanals altíssims i envellits, que donaven una llum esgrogueida per la malla d'insectes inerts que reposaven a la carcassa de protecció de la bombeta. Una llum solitària enmig de la negror del camí, tan sols acompanyada pel pas d'algun vehicle de motor o per algunes veus que murmuraven coses inintel.ligibles tot anant pel camí de la torre del senyor Domingo, sempre tancada, trista, fosca, perduda en la llunyania del temps.

Vaig marxar a la ciutat poc temps després. Hi vaig viure durant dotze anys. Uns anys estranys, poc viscuts, arraconats, potser perduts, no ho sé. La ciutat, durant les llargues tardes d'hivern, era diferent. Potser no tant, però era diferent. Sentia el brogit incessant dels cotxes i dels autobusos, un dels quals va parar, durant un temps, just davant de la porta de casa. No en recordo el número ni la ruta que feia. Passava carregat de gent, parava i s'allunyava. El sentia a través dels porticons encarcarats i despintats del balcó, que em protegien del sol de migdia a ple estiu, i del vent que s'ecolava per les escletxes quan arribava el fred. Anys enrere, en aquell vell balcó de l'Eixample hi havia hagut unes bombones de butà que semblaven sempre les mateixes.

Les meves nits a la ciutat eren tristes i solitàries, massa llargues. Mirava sovint per la finestra que donava al gran pati interior d'aquella immensa illa de cases i veia encendre's ara un llum aquí, ara un allí, i després se n'apagava un altre una mica més enllà. En aquell quart pis sense ascensor, de graons desgastats pel pas dels anys i restes de pintures florals a les parets de l'escala, hi vaig perdre una postal que m'havien enviat des de França. Qui sap, si l'hgués llegida a temps. Per això l'havia guardat, i la vaig perdre.

Aquesta tarda de desembre m'he acostat al cafè on acostumo a despertar del darrer son cada matí. He fullejat el diari del dia i he vist -i remirat durant una llarga estona amb la ment en blanc, incapaç de parpallejar tan sols- una fotografia. Fins que he pogut tancar el diari com qui tanca un capítol sencer de la seva vida per enèsima vegada. Qui sap. Aquella postal, l'altra, la que tenia un mar copsat a vol d'ocell, no venia de França, i la conservo encara, oculta a la pàgina cent onze d'un llibre de l'època universitària. A la solapa posterior del mateix llibre hi ha una altra postal, la que em va enviar la Mariona des de Nova York, escrita des de dalt de tot de les Torres Bessones.

He sentit soroll de plats i gots, i un munt de veus barrejades, de volum inconstant com el reflexe de l'aigua a la vora del riu quan cau la tarda -les tardes d'estiu són encara més llargues- i he engolit a poc a poc un cafè que avui tenia gust de poca cosa.

Un home pren notes d'un llibre a la taula del costat. És un cafè tranquil, on la gent que hi ha parla en petits grups, o llegeix el diari, o dóna de berenar als nens petits. Algunes persones passen llargues estones sense saber massa bé què fer, o potser sí. Mai se sap.

Fa pocs deies em varen ensenyar una fotografia antiga del carrer que va des del cafè cap al barri on visc, aprop de la riera. Fa cent anys era un carrer gairebé igual de com és ara, ple de jardins a banda i banda, amb les parets obrades fins a metre i escaig i les reixes plenes de plantes enfiladisses, totes mal endreçades. Ara, a l'altra banda del pont, es veu un bloc de dues plantes d'obra vista, i un balcó enmig de tots els altres,que és el de casa.

El camí de retorn a casa, aquest vespre de tardor una mica plujós, és fosc com una gola de llop. Passaré per sota tres o quatre fanals, altíssims, rovellats, envellits, i plens de mosquits morts a les entranyes, atrets per la única llum que els fa de guia, i passaré pel costat d'unes cases immenses, fosques, totes tancades. Als jardins, les figures de pedra, les cadires d'estiu plenes de fullaraca, els caminets enllosats, passadissos ornats amb estructures de ferro per fer-hi crèixer les maleïdes heures. Que tot ho esberlen.


I quan arribi al pont de la riera veuré, a mà dreta, l'aigua fosca i tranquil.la, i a mà esquerra el pont del tren.

Al camí de retorn a la casa on vaig viure de petit també hi havia un tren, i un fanal envellit, i un camí fosc que feia molta por. Sobretot quan passava, encara nen, sota el xiprer que hi havia a la plaça a tocar dels gronxadors, i el vent el feia moure, i xiulava. I apressava el pas cap a la pujada de la via, i aleshores tocaven les campanes, i després sentia el gos del vell Josep, que em feia tremolar i treia el morro des de l'altra banda de la reixa.

El cami de retorn cap a casa sempre ha estat trist i solitari, ple de cases encantades i gossos que borden enmig de la foscor.

Fa temps que en aquest blog no hi ha fil conductor, discorre erràtic per un món forjat de mil realitats entrellaçades, complexes, canviants, com ell mateix, com jo mateix.

Aquest matí m'he topat amb un post d'una bellesa torbadora. Absolutament torbadora. Un text d'una bellesa immensa, en el sentit més ampli possible de la paraula. M'ha colpit de tal manera que al cap d'una estona he agafat el telèfon i he trucat a qui l'havia escrit, una persona amb qui no parlava des de feia un parell d'anys.

I li he dit - abans que em reconegués la veu - que havia escrit un text d'una bellesa infinita.

Aleshores he entès algunes coses, com les que he escrit en començar aquest petit post.