aquari: 10.2006



31.10.06


Se'm barregen les idees en una nit que comença a ser freda i on sembla haver-hi guardians a cada porta. Idees imprecises vingudes de mil llocs, desdibuixades com la tinta perduda amb el temps i que ha esdevingut una tènue traça que algú, en un moment de calma, s'entretindrà a resseguir molts anys després.
És cert, no ens adonem que les ombres s'allarguen, i els pensaments divaguen sens parar per l'univers de les nostres paraules, i allò que foren arrels inamovibles ara dormen sota un corriol d'aigua clara. Tant se val si és de dia, o de nit, a hores d'ara.

Vaig veure, aquell matí, obrir-se una finestra que donava a un carrer tot empedrat de còdols tots ben arrodonits, amb les cases ben blanques i les portes pintades com les barques. El verd, el blau, el groc, un gris, potser. Les portes que protegien i tancaven les cases, i les barques, les barques que sortien a eixamplar els horitzons dels homes de la mar. Va sortir una dona que mirava el seu mar, i va tancar de cop, en sentir-se observada. La llum del sol li picava de ple aquell rostre enfosquit, els cabells llargs, un cos encara esbelt, i les mans llargues.

Ressegueixo la nit, que és una nit estranya on imagino els matins que arribaran després, un rera l'altre. I l'endemà, per exemple, no sabria descriure'l, no hi haurà res de nou, la nit serà ben plana, silenciosa, i ben laxa.
He llegit fa tot just poca estona tres cròniques perdudes, testimonis punyents des d'un silenci només trencat per la punta de llança d'un escampall de mots llençats al vent amb valentia, i perquè no, esperança, i recollits per les mans d'un estol d'ocells que els acompanyen.

Aquesta nit sentia que passava el que podria haver passat qualsevol nit, i que passarà encara. I vull negar-m'hi, i no puc, almenys encara.

M'adormiré envoltat de pensaments i qui sap si, potser, del retruc dels meus passos.



28.10.06





Estic emocionat.

Ha vingut ell en persona a demanar-me el vot. Ell, el Senyor Diputat del PSG (Partit Suposadament Guanyador), acompanyat per la plana major local del seu partit, o sigui, tres o quatre.

No, no siguem tan generosos. Eren tres.

El President del Comité Local del PSG encapçalava la comitiva, acompanyat pel Senyor Diputat i els altres que dèiem, tots ben vestits i somrients. El President del Comité Local, amb qui tinc una relació molt cordial, m'ha saludat efusivament, i m'ha presentat el Senyor Diputat. El Senyor Diputat lluïa el millor dels seus somriures possibles, vestit a mida i un encaix de mà força acceptable. O sigui, educat, distant - ell és diputat i jo no- i políticament correcte. El President del Comité Local m'ha dit, amb un to entre trascendental i irònic:

- Martí, et presento el senyor J.R. -comencem bé, he pensat- Diputat del PSG, i estem fent campanya porta a porta per demanar el vot. Ja sé que ets ambidextre, però aquesta vegada no ens pots fallar, que ens hi juguem molt .

Tal qual. Ara resulta que sé votar amb les dues mans.

El Senyor Diputat m'ha entregat en mà la propaganda i el sobre -moment culminant- i tot seguit encaixada de mans, salutació a la comitiva i passsi-ho bé i fins a la propera.
I com diu la dita, la bugada ben neta i els llençols ben blancs.

I el meu vot, també.


20.10.06




Chillida: Peine del Viento




M'han captivat el gest i la força del seu traç inamovible, la suavitat de l'enèrgica carícia de les ones, la darrera llum del dia, i l'absència del temps.





Però per sobre de tot, m'ha captivat el silenci de tots aquells que s'hi apropaven.








*Podeu clicar sobre les imatges per ampliar-les

11.10.06




Fins la setmana que ve.

9.10.06


6.10.06



Dia de cada dia entre setmana. Sopar a casa. Daurada al forn.

En Jordi beu un glop d'aigua abans d'aixecar-se, forquilla en mà, per arribar-se a l'extrem de la taula on hi ha la safata acabada de sortir del forn amb la daurada cuita.

Silenciós i precís, apunta la forquilla a l'ull del peix i li'n fa saltar el tel superficial amb una destresa envejable.

Malgrat la duresa de l'espectacle, segueixo mirant. És evident que no es tracta d'una simple distracció destructiva.

Clava la forquilla per una banda de l'ull, i amb un sol gir de canell el desnucleitza i en treu una petita boleta blanca, amb les restes del que havia estat una terminal nerviosa del sistema ocular.

L'observo, i li pregunto què pensa fer amb allò.

I m'explica, abans de posar-se'l a la boca amb autèntica fruïció, que és una menja exquisida, que en un primer moment té un regust gelatinós i que després, un cop desfeta aquesta primera capa, el nucli interior, una mica més dur, té un gust deliciós.

I mentre intento sobreposar-me i començar a menjar alguna cosa, en Jordi s'asseu a la cadira, i no comença a sopar fins al cap d'una bona estona, tot degustant allò.

Però no s'acaba aquí no... el peix tenia dos ulls!