Se'm barregen les idees en una nit que comença a ser freda i on sembla haver-hi guardians a cada porta. Idees imprecises vingudes de mil llocs, desdibuixades com la tinta perduda amb el temps i que ha esdevingut una tènue traça que algú, en un moment de calma, s'entretindrà a resseguir molts anys després.
És cert, no ens adonem que les ombres s'allarguen, i els pensaments divaguen sens parar per l'univers de les nostres paraules, i allò que foren arrels inamovibles ara dormen sota un corriol d'aigua clara. Tant se val si és de dia, o de nit, a hores d'ara.
Vaig veure, aquell matí, obrir-se una finestra que donava a un carrer tot empedrat de còdols tots ben arrodonits, amb les cases ben blanques i les portes pintades com les barques. El verd, el blau, el groc, un gris, potser. Les portes que protegien i tancaven les cases, i les barques, les barques que sortien a eixamplar els horitzons dels homes de la mar. Va sortir una dona que mirava el seu mar, i va tancar de cop, en sentir-se observada. La llum del sol li picava de ple aquell rostre enfosquit, els cabells llargs, un cos encara esbelt, i les mans llargues.
Ressegueixo la nit, que és una nit estranya on imagino els matins que arribaran després, un rera l'altre. I l'endemà, per exemple, no sabria descriure'l, no hi haurà res de nou, la nit serà ben plana, silenciosa, i ben laxa.
He llegit fa tot just poca estona tres cròniques perdudes, testimonis punyents des d'un silenci només trencat per la punta de llança d'un escampall de mots llençats al vent amb valentia, i perquè no, esperança, i recollits per les mans d'un estol d'ocells que els acompanyen.
Aquesta nit sentia que passava el que podria haver passat qualsevol nit, i que passarà encara. I vull negar-m'hi, i no puc, almenys encara.
M'adormiré envoltat de pensaments i qui sap si, potser, del retruc dels meus passos.













