(...) Després de tot això costa, de sortir al carrer i mirar l'entorn amb els ulls de la quotidianitat, perquè res no hi encaixa. Ni la part del món que l'home ha fet estàtica - com ara l'amplària dels carrers, els edificis, la distribució dels fanals, les papereres - ni la part humana, aquest formiguer incessant de mirades perdudes, curioses, lascives o envejoses, que ens creuem les persones - gairebé totes - les unes amb les altres.

Resulta aclaparador, i malgrat tot, hi tornem, com una necessitat imperiosa de sentir-nos com aquella formigueta anònima que vol passar inadvertida, però que al mateix temps voldria ser - ni que fos per un instant fugaç - el centre d'atenció d'alguna d'aquelles mirades amb les que creua el seu camí.

Acabat el recorregut d'una illa de cases, l'espera del semàfor se'ns presenta com la culminació d'una proesa quotidiana, com l'esperat final d'un petit episodi vital, o una prova superada amb doble esforç. L'un, l'esforç d'haver salvat tots els obstacles haguts i per haver - imaginem-ho -, i l'altre, potser el més dur i del que mai gosem parlar, el de superar amb un cert èxit el llast de la nostra pròpia presència en aquell entorn gairebé hostil, farcit de rostres ignots, de pensaments que vagaregen flotant per l'aire, de somriures escassos i plaers abatuts per un parlar maldestre, de veus que cerquen el refugi d'un mòbil o de nens que s'amaguen a la mà de la mare o de l'avi, de caminars pausats per la nostàlgia o apressats per l'agenda, o bé aturats per la passió del bes; de les passes que compten quantes n'han fet i quantes els en mancaran fins arribar allí, al meu costat, per creuar junts el carrer amb la vista fixada en l'homenet verd per iniciar, així, l'aventura d'una nova travessia.

Barcelonismes. Passeig de Gràcia / Mallorca, 27/9/06, 14:47 PM

Prèvies


Mai seria capaç d'estampar una T sobre una peça de lli,
encara que el resultat fos un llit de llençols suaus, suaus.

(...) Però aquella nit hi havia llum, a l'aigua. I al cel també, i al teu voltant, i la mateixa llum del cel que es reflexava a l'aigua il.luminava la teva ombra sobre la sorra i aleshores flotaves, ja no tenies els peus lligats al terra i vares còrrer per aquella pasarel.la de taulons que arribaven fins molt aprop de l'aigua i trontollaven sota les teves passes amples, llargues, tan generoses, perquè gairebé volaves, aquella nit de llum, a la vora de l'aigua.

I ara et gires i em mires mentre dormo i et veig en somnis. Has volgut mirar dins els meus somnis i t'hi has trobat a tu, sobrevolant la sorra de la platja, mentre t'observo des dels meus ulls encegats per l'esclat de la nit. M'acompanya el ritme de les ones que no distingeixen el dia de la nit, la nit del dia, el brogit del silenci, ni el silenci del vent. S'emporten tots els secrets cap a l'abisme.

A la tarda s'havien enfadat i picaven molt fort contra les roques.

La nit sense ombres.

Et gires somrient, i avances amb la lleugeresa d'una ploma que desitja de nou ser un ocell per creuar el mar mil i una vegades durant les llargues nits on el teu cos esdevé un sol llenguatge.

La nit sense paraules.

Les franges blanques d'un passeig infinit s'obren sota els teus peus, i a sobre l'aigua. T'arriba la salabror del mar, la llum de l'alba. I gairebé al mateix temps m'arriba als llavis.

L'ombra t'engalça al primer raig de sol i el meu somni s'acaba. T'has assegut al llindar de la mar, i allí, just a la franja blanca, amb les mans recolzades al cantell i els peus jugant amb l'aire, decantes lentament el cap sobre l'espatlla i els teus cabells, tot xops, m'oculten la darrera mirada.

Pocs dies abans de començar les vacances vaig escriure unes notes que afortunadament no varen passar de ser un borrador, i on, així resumint, expressava la imperiosa necessitat de canviar d'aires durant uns quants dies. Ara, tot rellegint-lo, n'he repescat aquest fragment:

"... interpretar que aquí o allà deuen viure més tranquils, només pel fet que hi posaré els peus durant tres dies i tot em semblarà molt bonic i ben cuidat..."


Bé, el fet és que cada any em passa el mateix en tornar de vacances. No hi ha manera d'escriure un trist post sobre el tema. Res, que no. Aleshores, el blog es queda orfe durant una pila de dies, què hi farem.
Però aquesta vegada, malgrat haver hagut d'anar a ritme de càmera prestada, que sempre et limita una mica més encara que no vulguis, i a l'espera d'obrir un flickr d'aquells un dia o altre, us n'ensenyo quatre fotos.

És tan aconsellable com perillós fer cas de la gent que està al dia en aquestes qüestions. Un vici inconfessable i addictiu:










La ciutat, mig deserta i plena de contrastos:


Vicis diversos, i a qualsevol hora:















Una perla de la que no en coneixia ni el nom: Vigevano.











Racons plens d'història,














i paisatges.













M'acabo d'assebentar que fa pocs dies va ser el BlogDay. Justament aquests darrers dies m'he entretingut a refer els meus enllaços amb les troballes fetes durant els últims mesos. Podeu donar-hi una ullada, amb el benentés que hi manquen moltes, massa coses.

Recordant Steve Irwin