L'empit de la darrera onada, esclatant, magnífica, serpentejant la sorra,
s'ha endut la teva companyia mar endins,
i al cap de res l'ha retornada amb més força, si cal, i en extendre's sobre la meva pell he sentit el murmurar suau de l'aigua en arribar als meus llavis i, suaument, besar-me.
Entre les dues mirades silencioses que esguarden el darrer cop d'efecte, una llum zenital, tota una vida, els arriba filtrada per les paraules guardades amb estima a les butxaques, als calaixos, al bressol, als seus ulls encara tendres, i als cabells esvalotats d'aquella primera rebel.lia. Ell, el jove adolescent, seu al costat de l'avi. I l'avi seu al costat del jove adolescent. I davant seu, l'amic desconegut, l'actor que recita paraules que ressonen als seus llavis vingudes d'un record que esdevindrà un retorn als orígens, al camí forjat al costat de l'amic perdurable.
L'infant de mirada silenciosa observa l'escenari atent, desconcertat, amb l'avidesa d'entendre allò que trigarà encara anys a comprendre -l'avi ja serà lluny- i que l'acompanyarà com un record tan tènue i difús, tant, que la guspira que demà li abrandarà el foc del cor gairebé esborrarà de la seva memòria. L'actor, tot sol a l'escenari, juga altre cop la darrera partida darrera les cortines, i crida el nom de l'amic que no arriba.
On és el temps perdut? es pregunta l'actor. El noiet no troba la resposta i mira cap a l'avi en sentir el seu nom a l'escenari. Una mà li acarona els cabells, somriu amb timidesa. L'avi observa el doll de llum i clou els llavis.
Volen llet, volen mató, volen nata, massapà, empanades, grevolets, pastes, merengues o pastels freds?
Avui, tot aprofitant l'escuma tènue de la mar encalmada, t'hi deixaré lliscar un petit vaixell de plata blanca, i relluïrà a ple sol mentre gronxola suau sobre les ones.
Amagat sota una cortina de gotes cristal.lines que dringuen entre el verd de les algues i el blau de l'horitzó,que són dos blaus en un sol blau allí on s'acaba el dia, el petit vaixel arrodonit com una closca de nou que acluca els ulls sota la llum més clara, navega fins al port, a poc a poc on l'espera la sorra, els rems i la pell enfosquida, la barca que reposa i el crit d'aquella criatura que veu, per primer cop, com s'atansa el vaixell cap a la sorra i hi vara la quilla amb un trontollar curt i precís quan, aleshores, minúsculs brots d'escuma el banyen sense pressa mentre els peus de l'infant s'envolten de minúscules petixnes, de la sorra que remou a peu de platja, de les algues que juguen a enredar-se per les cames i li fan pessigolles.
El vaixell venia d'un sol mot, del món llunyà d'un encanteri fugaç que el destí es va endur mar enllà fa molt de temps. Fou quan la primera mirada el va perdre, embolcallat en un somni de tela vermellosa, inútilment lligat amb una corda esfilagarssada i envellida.
L'estela, el fil de plata blanca, brilla com mai quan l'infant el recull a peu de platja, amb els seus ulls tan clars, les seves mans, tan tendres, i la veu que l'acarona, sempre, ran les ones.
