La música que sembla venir del fons de l'escenari és suau però insistent, repetitiva. Sembla música de joguines de fira tocada amb violins i acordions però no sona estrident, tot al contrari, reparteix per l'aire l'aroma d'una ambient adormit en el temps on les coses viuen fora de lloc i res no passa.
Recordo ara el xicot negre que llegia estirat sobre l'estora vermella, allí dalt de l'escala, i somreia, i li he obert el llum i m'ha donat les gràcies. I ha continuat llegint mentre em preguntava, irònic, on anava, jo, si no sabia on era, i tenia raó, quan m'ha sonat el mòbil a la butxaca esquerra del darrera.
De la llum blava n'ha sorgit un nom escrit amb lletres blaves que em parlava, i em deia que havien decidit de quedar-se allí, també, al costat de la barana, on una dona de cabells negres movia els ulls, immòbil, com una fera davant les seves preses.
Sí, és allí al fons, cap a l'esquerra, passa la línia del teló que hi ha a baix de tot de l'escala encatifada i ho trobaràs de seguida, les hores es fan curtes, també em deia, i baixava els graons foll, de tres en tres i sense caure.
Sentia les seves veus que parlaven molt fluix, molt fluix, i les reconeixia enmig d'aquella gent immòbil que movien els ulls al compàs d'aquella música estranya, i persistent. Semblaven il.luminats per un feix de bombetes granatoses.
L'he sentit riure encara, de lluny, quan m'has dit que m'havieu perdut, però no et trobo, i aquelles veus petites s'expandeixen sota els ulls ja adormits de la comèdia, i riuen, i l'home negre -que duu camisa blanca com les dents- llegeix i somriu i em convida a baixar les escales, i em truques per telèfon, i sento la música de fons, obstinada presència d'una caixa de llauna amb una llimona pintada fa molts anys, i el nom d'aquell carrer on no tornava d'ençà que vam marxar, però s'ha fet de nit, o és la llum que m'enganya?

Estava llegint tranquil.lament l'Aeroplà del Raval -versió llibre i dedicat, tot un luxe- al tren, de tornada cap a casa. I llegia l'impagable desenllaç de la conversa de gripaus (pàg.29), assegut al seient del costat de la finestra del cantó dret del vagó segons el sentit de la marxa, tercer compartiment, seient amb vistes al sentit contrari al del tren, o sigui el que permet veure el paisatge que vas deixant enrera.
Encara dins els túnels de la Barcelona llòbrega i desratitzada, el comboi ha parat a l'estació del Clot, i un petit formiguer de gent ha començat a pujar i baixar del vagó. La noia a qui havia trepitjat lleument a l'andana s'ha assegut al compartiment del costat, però a ella li ha interessat més veure venir el túnel de cara. O potser li interessava un rave.
I jo llegia tranquil.lament, amb una cama creuada sobre l'altra, tot mirant de reüll per si el vagó s'omplia i m'havia de replegar fins ocupar la quarta part del compartiment i posar-me la jaqueta i la bossa a la falda.
Tot d'una he sentit un cop brusc a terra, i he vist com un home acabava de deixar una maleta negra amb rodes al passadís, just al costat del meu compartiment. Immediatament i sense creuar una sola mirada ni una sola paraula, ha entrat de pet fins al seient del davant de l'únic ocupant que hi havia, que per la senzilla prudència que imposen les actituds sobtades i enèrgiques de segons qui, havia dut a terme el preceptiu replegament de cames just a temps de no ser brutalment expedientat per un cop de peu mal donat.

L'home, d'aspecte poc amigable i d'edat indefinida, s'ha assegut així de cop al meu davant, entre victoriós i malhumorat. I tot seguit ha obert un llibre de Walter Mosley -tant de gust- que duia a no sé quina mà, i sense ni tan sols reacomodar-se al seient, hi ha entaforat els ulls com si se li estigués acabant el món, amb cara de lector irreductible.

Al seu darrera ha arribat la seva companya de viatge, amb una cara de pomes agres que tombava d'esquena i un llibre a les mans, que s'ha assegut al seu costat amb cara de pocs amics i ha fet exactament el mateix: entaforar els ulls al llibre -no n'he pogut veure ni el títol ni l'autor, però la portada no em sonava de res.

Davant d'aquesta inusual demostració de contundència lectora -no cal que em saludi, i no em destorbi, que sóc lector de llibres i estic llegint, i a més a més és Sant Jordi, que no ho veu? semblava dir- i de bones costums amb el veïnat de viatge, no m'ha quedat altre remei que posar el preciós punt de llibre de l'Aeroplà amb què ens ha obsequiat la gent de La Breu Edicions, i obrir la meva llibreta blanca, on per cert feia dies i dies que no hi anotava res.

I és que realment és un gust, això de poder ventilar el company de viatge a base de quatre gargots, fer-li davant mateix dels morros sense que se n'adoni, i deixar-lo retratat per sempre més.

M'arriba via alcarrer la noticia de la mort d'una persona molt estimada. I m'agafa lluny de casa, de viatge, just ara, en tornar de donar un volt pels barris populars de Nàpols, a l'hora que la llum es perdia pels carrerons estrets, i els carrers humits deixaven el reflexe de les passes i les roderes dels vehicles. Tornava amarat de sensacions diverses i disperses, quan en obrir el correu he llegit la noticia.

La Rosa Massegosa, de Sant Feliu de Guixols, era una persona d'una vitalitat encomiable. Afectada de feia anys d'una malaltia que l'anava deixant progressivament impossibilitada, lluitava amb totes les seves forces per no perdre el pols al mon, a la seva gent, a la cultura, a la vida. Uns dies abans de marxar de vacances haviem parlat per telefon. Li vaig parlar del viatge que anava a emprendre, i em comentava il.lusionada tot de coses que ara mateix em vénen al cap, amb aquella veu que sentia una mica lluny, i amb les pauses que les seves minvades forces li requerien. Malgrat tot, em va saber transmetre la fortalesa de les seves il.lusions, dels seus projectes que sabia que no podria arribar a dur a terme.

Demà, arran d'aigua, des d'una platja gairebé paradisiaca, t'enviaré una darrera mirada que travessarà el nostre mar fins a trobar-te i estrènyer, entre les meves mans, les teves, per darrera vegada.

Fins a sempre, Rosa.

Marxo a fer un tomb per aquí. Fins aviat.

En directe

- Buenas tardes
- Hombre Javi, cuánto tiempo!
- Año y medio, chaval. Acabo de salir
- Joer, otra vez?
- Fue por un trabajillo sabes, éramos tres, nos pillaron a dos y palmamos. En cuanto encuentre al hijoputa que nos dejó allí tirados lo parto a pedazos.
- Y dónde vives ahora?
- Donde siempre, mis padres andan ya muy mal. Suerte que tengo el paro.
- El paro?
- De lo que he trabajado allí, hombre. Cuenta para el paro, que si no, sales y vuelves a entrar al momento. Hay que comer.
- Ya, claro. Y qué vas a hacer?
- Mañana me apuntan a la desintoxicación. Estaba limpio, ya sabes, pero allí me volví a enganchar, y muy fuerte, sabes? Tuve un shock que por poco me quedo.
- Harás bien
- Está la cosa muy mal, muy mal, los chavales jóvenes no saben, no saben. Tuve que defender a uno... que ya no estoy por ostias, ya sabes que yo soy muy legal y no soporto ver como le putean a uno así porque sí. Veintipocos, tenía.
- Y tus hijos?
- Todos bien, a su rollo cada uno, bien. Ningún problema.
Ayer fui por allí, ya sabes, y le estaban pegando una paliza a uno que pa qué. Pero algo debió de hacer, no? digo. Y como no sacaron la navaja, no me metí, sabes? Si la sacan, pues sí me acerco y les digo algo, que no se pasen y que se van a meter en problemas. A mi la sangre no me va.
- Sí, ya sé
- Luego me vino a buscar "el santo" para arreglar las cuentas pero no hay dinero, sabes?
- El Santo?
- Es como llamamos al chivato, al que nos pasa los datos de dónde se puede actuar, horarios, guardias, todo esto, para preparar el trabajo. Pero el hijoputa, el que no pillaron, se lo llevó todo y no hay dinero para pagarle al santo. Como lo pille lo parto, descarao. Tarde o temprano caerá. El dinero tiene que salir.
-Tranquilo... apúntate a la desintoxicación, estabas muy bien la última vez que te vi
- Sí, sí, ya sé. El trullo ya no es lo que era. Ya no estoy a gusto allí, quiero tranquilidad y trabajo.
- Claro
- Me voy, tengo que ver a un desgraciado que me debe pasta, que ya sé que anda por la plaza a esas horas.
- Cuídate
- Chao

A finals de març, el meu pare va fer vuitanta anys. És un home amb una activitat envejable, i això l'ajuda a resistir el pes de l'edat.

Feia temps que el seu fill rumiava quin podia ser el regal que podia donar-li una il.lusió inesperada. Amb el temps havia anat aprenent que les persones d'edat avançada valoren molt més un detall fet amb estima que no pas qualsevol mena d'objecte de més o menys valor. Música i llibres apart, que sempre són benvinguts.

Em rodava pel cap una idea concreta, i finalment vaig posar fil a l'agulla. Primer vaig anar a remenar les prestatgeries de llibres de casa els pares fins que vaig trobar el que buscava. Després, vaig preparar una documentació a través de la xarxa, i amb els papers a la mà me'n vaig anar a Barcelona, a fer una consulta al Registre de la Propietat Intel.lectual.

Allí -no hi havia estat mai, i per tant desconeixia com funcionava- els vaig exposar el cas de què es tractava, i després de comentar-me els diferents aspectes legals que fan al cas, els seus responsables van obrir un petit expedient amb la sol.licitud de registre d'autoria de la lletra d'una senzilla cançó de muntanya que ell havia escrit temps enrera, i que ell mai havia ni tan sols pensat a registrar.

Als anys seixanta i setanta, el meu pare estava estretament vinculat al moviment musical català a través de les corals. I la història d'aquesta cançó va començar un bon dia, quan un amic seu li va ensenyar una petita melodia que havia composat, i li va proposar de posar-li lletra.

Dit i fet. A partir d'aqui és quan recordo, de molt petit, aquells vespres interminables quan a casa, amb fulls plens de gargots i trossos de partitures per sobre la taula, el pare anava quadrant músiques i textos, ajudat per la meva mare, que ho tocava al piano.

I va resultar que una d'aquelles cançonetes mig anònimes es va fer popular:

Pujarem dalt dels cims
amb el cor alegre,
baixarem a les valls
quan es faci fosc.

Vora el foc,
en la nit freda,
cantarem una canço.

Tra-la-là, la-là visca el dia,
tra-la-là, la-là bona nit.

Diumenge passat li vam regalar un sobre amb una instància i un número de registre. Encara no havia tingut temps de preguntar de què es tractava, quan es va trobar envoltat de gent que entonava aquella senzilla cançó a la que havia posat lletra gairebé quaranta anys enrera...

I es va emocionar. Sabia que darrera d'aquell gest hi havia un reconeixement implícit a una tasca discreta, silenciosa i constant.

Per molts anys, pare.