El concurset

Fa uns dies, Mae va convidar els seus lectors a participar al concurset que ella s'havia empescat. Es tractava d'enviar-li un fragment literari, en prosa o poesia, en català o en castellà. Un fragment que havíem d'escollir d'entre les nostres lectures, i que ens agradés especialment.
Mae especificava que faria una lectura de tot el material rebut, i que atenent al seu criteri personal, escolliria el que més li agradés. El guanyador rebrà uns mitjons de punt teixits per ella mateixa. Si sou aficionats al punt, no deixeu de visitar la seva pàgina i tots els enllaços sobre el tema. Apart, és una fil.lòloga que de llengua en sap un niu.

Total, que avui -segon aniversari del su personalíssim blog- ha penjat la llista dels onze finalistes d'entre els 53 textos que ha rebut, d'entre ells, el que li vaig enviar. I per a qui en tingui curiositat, és aquest:

"En Selim ve al jardí per les mimoses i per xerrar una mica del seu país on la gent va descalça i per això tenen ganes de conversar.
Si et poses sabates no parles, això és el que pensa de nosaltres. Sense la planta del peu nua sobre la terra, estem aïllats, diu la seva llengua, que deu tenir dins una espina de plata per sonar d'aquesta manera.
Tens raó, dic, més raó que un sant: tota la nostra història és una sabata que ens separa del terra del món. Sabtata és la casa, el cotxe, el llibre. Amb cavil.lacions tan enrevessades em vénen ganes de somriure: què t'empatolles, jardiner?
Li pregunto on viu, amb la idea d'oferir-li una habitació. Contesta que s'està en una casa abandonada, sense porta ni finestres, i això per ell compta molt"

Erri de Luca: Tres Cavalls
Empúries, 2001


Enhorabona per la iniciativa, Mae, una bona manera de compartir gustos i lectures. I a veure qui s'emporta els mitjons....

Vaig deixar el pianista tocant tot sol a dalt de l'escenari fa més d'una setmana. I m'he permès la llibertat de donar la benvinguda a la nova primavera cruixit de febre i amb el record confús, de tantes primaveres que a vegades florien i d'altres es marcien ofegades en il.lusions fictícies, com aquell tronc -recordes?- que vaig llençar pensant que mai rebrotaria. I ara, mentre observo les fotografies que no tinc, a través del prisma preciosíssim que n'esborra els detalls innecessaris, hi veig només el que el pas del temps havia de deixar-hi. Antigues primaveres carregades de paraules boniques, de passejades tranquil.les sota les nits encara fredes, sota les llunes canviants que esdevingueren confidents del no-res. El valor de la imatge que només conservo en la memòria.

I m'hi acosto una vegada més, quan malgrat tot no he deixat mai de mirar com floreixen els arbres, ni d'observar el blanc rosat dels ametllers a la vora del riu quan encara clareja.
Maleïdes branques, aquelles branques blanques que viatjaven embolcallades de música dins una capsa que portava escrites les lletres d'una mort anunciada -recordes, ara?- i que es marciren en l'oblit més sagnant.

I fou precisament aquella primavera, quan la criatura s'acostà a cau d'orella i recità un poema, i movia les mans amb alegria.

Autèntica tecnologia digital al servei de la música.


Carles Santos: No al no

Ja era de dia quan he sortit de casa, al voltant de les set del matí. Els núvols, magnifics, que aquests dies han adornat el cel, gràcies a un vent que no sé com es diu, continuaven fent filigranes magnífiques que desapareixen en un tres i no res. S'endevinava un dia molt clar. L'ametller de la vora del riu ja té el color rosadet que anuncia l'arribada de la primavera, com cada any. L'he fet posar sobre el cel de llevant, i els colors coincidien. Un rosat lleugerament lilós pintava el cel, i les flors de les branques de l'arbre li feien companyia. Un contrallum de colors impossibles amb els ocells per tota companyia, refilant amagats per les branques dels arbres. Dos coloms blancs volaven d'arbre en arbre en un jardí proper.

El món semblava reconciliar-se amb la pau del matí. He saludat un encarregat de la neteja que començava a escombrar els vorals. El cafè ja era obert. L'olor del cafè acabat de moldre a primera hora del matí és el millor regal. Dos companys de cafè llegien el diari. Bon dia, bon dia. Res de nou? Ja pots comptar, tot com sempre. Sí noi. I m'he posat a elocubrar sobre la darrera proposta dels jocs de paraules de'n Màrius Serra. Un dels homes marxava. Vols el diari? Sí, gràcies. Adéu, que vagi bé.

El cafè amb llet, boníssim. El cel clar. El carrer respirava la tranquil.litat dels dissabtes a les vuit del matí. Un dia ben tranquil com tants d'altres. He guardat la llibreta de notes per deixar lloc al diari. El País. La fotografia de portada m'ha recordat de cop a quin dia vivim: 11 de març. Pilar Manjón ens ho recorda amb la seva mirada infinitament trista. Amb la força dels qui malgrat tot no es deixaran doblegar.

Pilar Manjón explicava fa uns dies a La Contra que un dels encausats per l'11-M no li va poder aguantar la mirada. I en aquell moment vaig recordar la mirada d'una dona que em vaig creuar a l'entrada del bloc de pisos on vaig viure l'any 1987. Una mirada ràpida i gèlida, carregada d'odi i de desconfiança, d'algú a qui no havia vist mai. No la vaig entendre fins unes quantes setmanes després, quan vaig veure la seva fotografia al diari com a responsable d'una altra de les massacres més salvatges que ningú hagi dut mai a terme.

El rostre de l'11-M. El rastre d'un malson.

I com cada any en aquesta mateixa data, dono un cop d'ull aquí. I aquest cop m'alegra comprovar com les coses, en aquest cas, han pogut canviar, per bé que mai ens podrem permetre el luxe d'oblidar.

Ni una mirada.

Cròniques disperses

Dijous al vespre em vaig arribar a l'Horiginal, a la presentació dels tres llibres de poesia. Un ple que feia patxoca, i com els que arriben tard a tot arreu, a peu dret i recolzats a la paret del fons, però valia la pena. Les tres o quatre vegades que he anat als actes de l'Horignal m'ha cridat sempre l'atenció el fet de saber que molts dels que corren per allí es coneixen de blog però no de cara. Una mica allò de saber que hi som però sense saber ben bé qui som. I la cosa té la seva singularitat. La crònica la deixo a mans de subal, que coneix de prop els protagonistes de l'acte, i les fotografies, aquí. I felicitar a la gent de La Breu Edicions per la nova col.lecció.

Després, de saludar els tres o quatre bloggers que coneixia, vam anar a sopar en un restaurantet del Raval. Durant el sopar, una blogger (que pel que explicaré ara, no crec que m'autoritzi a dir qui és), ens explicava les històries del seu gat. I a un servidor, a qui els animals de companyia no li han fet mai ni fu ni fa, escoltava distret les anades i vingudes de l'animalet de casa al veterinari, fins que la noia ens va començar a explicar que el veterinari li havia aconsellat de portar el gat al psicòleg, perquè el veia una mica moix. Deprimit. Un gat deprimit a la consulta d'un psicòleg.
Amb l'amanida a mig empassar, em partia de riure tot imaginant el gat en qüestió estintolat al sofà -cosa la mar de normal- però al sofà de pagament, cosa no tan normal. Davant del dilema plantejat, la propietària del gat va reaccionar a temps -afortunadament- i va pensar, molt encertadament, que això ja passava de taca d'oli, que ja tenim prou feina amb nosaltres mateixos com per portar el gat a la consulta del psicòleg. I va enviar el gat a casa sa mare, que té un jardí la mar de bonic. I ara el gat ja és la mar de feliç i tot això.

Ahir era diumenge. Plovia a bots i barrals i nosaltres cap a Barcelona. Amb tres-cents metres de ramblejar els nanos van acabar amb els peus amarats d'aigua i vam entrar a comprar uns mitjons a una botiga de souvenirs. Entre muntanyes de samarretes del barça i manoles, en vam trobar uns amb el dibuix de la Sagrada Familia i el nom de la ciutat. Mal menor, comprem aquests. Dit i fet, després de regatejar amb déu i sa mare explicant que no èrem guiris i que no calia que ens fotessin set euros per un parell de mitjons. Un cop assecades les bambes als lavabos del bar més proper, despleguem els mitjons. Un brau magnífic ens esperava camuflat a mig camal. Horror, jo no em poso això! exclamaven indignats. Fes-li la gira i tira milles, que sota els pantalons no es veu.

A la nit, un cop arribats a casa després de l'accidentada jornada barcelonina amb tarda de teatre inclosa, i quan em disposava a començar aquestes ratlles, algú em va deixar dos magnífics parells de mitjons al costat de l'ordinador. Gràcies, però ja te'ls pots confitar. De res, de res, au, bona nit.

Veurem passar el temps,
i no pas l'hora

que arriba just després.