Tan bon punt vaig deixar el punt lluminós clavat sobre l'estora blanca, el cel es va esvair. Un raig de suc d'un color ocre intens s'endevinava a través del vidre espés, sobre la taula que també, era blanca. Tot era blanc.

De puntetes, enfilava el destí, quedava lluny, molt lluny. Sense memòria. Quan va sentir la veu -qui?-, aquella veu asserenada i forta, rera la porta estant, la llum ja no era blanca.

M'havia endut un embalatge fràgil per guardar-hi alguna cosa que potser no recordo. I en obrir-lo, vaig trobar aquell punt de llum enmig de la foscor i el vaig deixar allí, enmig, també, dels arbres, sobre l'estora blanca.

El vent pentinava rabent les branques més primes sobre el mirall de la nit entelada. Volia foragitar les restes d'una tempesta, inacabada encara.

Va començar a ploure, primer, a poc a poc. Les gotes semblaven pesar tant com l'eternitat del caure acompassat que les feia engolir tan bon punt arribaven al sòl eixorc, blanc com la neu.
Va retornar la veu en la penombra, i la llum. La llum més blanca.

Sota els peus amarats d'aigua clara s'obria un rierol, que marxava silent.

I la ciutat l'esperava, altra vegada, sota la llum d'un sol naixent, de matinada.

Aquests darrers dies m'he entretingut a voltar, a estones perdudes, per racons de la blogosfera que tenia mig oblidats. Últimament no hi dedico massa temps. Ni a cuidar el meu espai, ni a fer el tomb per les portes obertes del veïnat per veure què s'hi cou, com es veu el món des dels altres ulls, quines inquietuds hi circulen, les últimes notícies, alguna que altra tafaneria que no passa d'aqui, i les males notícies, que, com a tots els barris, fan reviure els sentiments de germanor i solidaritat. Sí, de fet, és com un barri.
M'he trobat, abans que res, una mica fora de lloc. La dinàmica d'aquest entorn és molt ràpida. És una bona senyal. Contínuament sorgeixen noves idees, nous formats, nous plantejaments que s'hi obren camí. Molt bé. Bones idees i bones mans per dur-les a terme. Els genials posts recitats de Paola Vaggio, per exemple. Altra gent que dóna per acabada una etapa, una idea, i se'n va a la recerca de nous camins sense mirar enrera, sense por.
Blocs tancats qui sap si temporalment o de forma definitiva, vés a saber. D'altres, renovats de cap a peus. I d'altres, not found, que són els que, després d'haver-los conegut i seguit com si fossin de la familia, desapareixen del mapa sense deixar rastre, i et deixen amb un regust indefinit.
També hi he trobat moltes desferres abandonades. I quan parlo de desferres em refereixo a coses com això, per exemple. Espais inerts que ni tan sols han arribat a prendre forma, i que populen com fantasmes abandonats pel ciberespai. La majoria, amb noms de persona. Que trist.

Sempre m'ha agradat tenir els enllaços relativament al dia, i més que res ho faig per mantenir el blog una mica net, en el sentit d'evitar que es converteixi un decàleg del passat. Ja prou que ho són els seus continguts, però això no em preocupa, són l'estela d'un camí ja fet, amb els seus altibaixos, i els seus moments de tota mena de colors. No me n'avergonyeixo, tot i que si em rellegeixo, la temptació d'enviar-ho tot a rodar és -afortunadament- immediata.
Hi vaig incorporant el que m'interessa, en trec els enllaços obsolets, i ja està. Sí, hi manca una columna d'enllaços temàtics, ja ho sé. Dels temes que m'interessen a nivell personal i que m'agradaria donar a conèixer. Queda pendent.

Aquest s'ha anat convertint en un bloc personal molt tranquil, força aliè a l'actualitat, tot i que des d'aquí també la vaig seguint. I lent, de ritme lent. En un temps en què els alts i baixos a la blogosfera catalana -que és la que tinc més per mà, no per res més- són constants, i abunden els comentaris i les reflexions sobre el com, el què i el perquè de tot això fetes per veus molt més reflexives i autoritzades que la meva, he pensat que, ben mirat, un blog personal no és altra cosa que un veí més d'aquest barri tan especial, on un bon dia t'arriba una visita inesperada i et fa la mar de feliç, com et quedes reclòs a casa dies i dies, i quan treus el cap per la finestra t'adones que sempre hi ha algú passejant per allí, en silenci, potser sense dir res, i surts, i truques a la porta d'un altre veí que potser és de viatge, o potser estava a casa preparant unes herbetes i et convida. Tot plegat, fragmetns de vida. Negre sobre blanc.

L'expressió de fa uns dies de l'Albert recollida per la Flaneuse és més que encertada: "Tancar això seria tan estúpid com mantenir-ho obert".

Una mica fora de temps i una mica fora de joc. Com la vida mateixa.

No he tornat a trepitjar aquella estança. Una taula rodona. Sis cadires. Un quadre envellit pel pas dels anys. I una butaca. El teu espai. Un secret ple de llum. La balconada blanca. La remor del carrer. I les flors a la barana.
La petja de la vida a peu d'escala.

El record. Quan tot s'acaba. Temps mort. La nova albada.

Em veia incapaç d'acabar de llegir aquell maleït paràgraf, de la mateixa manera que era incapaç d'abandonar aquella lectura, i molt menys de saltar-me el fragment que em tenia encallat des de feia una bona estona. Intuïa que si l'acabava de llegir se'm remouria alguna cosa al fons, al fons de tot, allí on les ferides mal curades couen més. D'altra banda, pensava, és bo que en llegir alguna cosa no et quedis indiferent, que t'obligui a sentir alguna sensació, que et desperti algun record somort, una olor perduda de fa temps, o et faci ralentir el pes feixuc d'una mala experiència.
Sí, és clar, però quina necessitat en tinc, ara mateix, de tot això? Veia venir el desenllaç del text amb una proximitat gairebé esfereïdora. I se'm posava la pell de gallina només de pensar-hi. Vaig tornar a començar el capítol per si m'havia saltat algun fragment, buscant alguna pista que m'ajudés a desfer l'equívoc i que em digués que no, que no s'acabava com jo pensava. Però no, no podia ser d'altra manera.
Fou al revés. A cada relectura hi descobria noves pistes que no feien sinó confirmar les meves sospites, el desenllaç era allí a tocar, i jo no estava disposat a que allò s'acabés així. No pot ser, pensava, no hi ha dret. Covard, més que covard, em deia la veueta interior, implacable, traïdora i sincera com sempre. Acaba de llegir d'una vegada, i després ja t'enredaràs en les teves cabòries tant com et vingui de gust.
Sí, tens raó, li vaig respondre, amb els ulls encara clavats a la mateixa pàgina on havia arribat per quarta vegada. Si has arribat fins aquí, has d'acabar, insistia la veueta. No tens altra opció. A més a més, això no ho havies escrit tu?