Segons fonts de primeríssima mà, cap a les cinc de la matinada una trucada telefònica ha despertat a la consellera Mieras per informar-la que ja es podia aixecar del llit, que el malson s'acabava i que anés a corre-cuita cap a Sant Cugat, que els papers, els tristament famosos papers, eren a punt d'arribar al seu destí.

Dit i fet, la consellera es lleva i se'n va cap a Sant Cugat, no sabem si amb cotxe oficial o no, sense encomanar-se a res ni a ningú. El director de l'Arxiu tampoc estava informat de res, ni molt menys el personal que hi treballa. La consellera ha esmorzat un cafè de màquina amb bolleria prefabricada, i han arribat els papers.

La primera pregunta: senyora consellera, vostè no té un gabinet de premsa a qui informar en primera instància, capaç de mobilitzar cel i terra en qüestió de minuts, per tal que poguem tenir la imatge, la tan esperada imatge que tots esperàvem veure? Vostè, senyora consellera, ha anat fins a Sant Cugat sense avisar a ningú que ens pogués cobrir la mínima informació, que pogués, almenys, sargir la ferida del nostre imaginari col.lectiu amb una sola imatge de l'entrada de les furgonetes a l'ANC? És que no tenim ni aquest dret?

Doncs sembla ser que no. Si no es demostra la contrària, la única imatge de l'arribada dels papers de Salamanca l'ha feta una persona que passejava el gos per allí a primera hora del matí.

Tant de bo m'equivoqui i hagi d'esborrar el que acabo d'escriure. Tant de bo.

Quan he sortit de casa el cel encara era negre, i la lluna que aquests dies té forma de tall de meló, que no sé mai si és quart creixent o minvant, estava acompanyada d'un planeta brillant, que tampoc recordo mai si és Mart o Venus. El més petit, diria.
Els pisos de la cantonada, que estan gairebé tots en venda, tenen els llums dels balcons encesos durant tota la nit. Són uns llums blancs en forma de mitja lluna, i passen les hores enganxats a la paret, com reclams muts.

Quan la lluna no és plena i surto de bon matí a buscar el pa, me'ls trobo tots junts, la lluna i els llumets dels balcons, i fa un efecte curiós. Demà miraré de fotografiar-ho. Si no fa núvol, és clar.

El dia és fred. Avui toca voltar d'un lloc a l'altre. Agafaré la carretera interior, la de les corbes recargolades sense radars, la que tot d'una t'obre davant dels ulls tota la plana, amb un esclat de llum que et cega els ulls. Sobretot al matí.

I després, ja veurem. Se'm fa estrany l'avui de cada dia, el pas irregular de les hores, sobretot les d'avui, que tan aviat tenen tota la pressa del món com caminen amb una calma endimoniada. De matinada he girat la mirada cap enrera, amb els ulls clucs. I en aquella hora tot era fosc, com la nit que s'acaba.

Ahir al vespre em vaig adonar d'una cosa que em va sorprendre. I molt.

Els Reis d'Orient - que tot plegat fa quatre dies i ja gairebé no recordem el que ens van regalar - em varen portar un sobre amb una entrada per al concert que Daniel Barenboim va oferir ahir dimarts al Palau de la Música. Una obra llarga i densa, com és el Segon Llibre de Preluids i Fugues de J.S. Bach permetia una mica de tot. Estones de concentració en l'arquitectura musical, d'altres moments d'un gaudi inesperat en descobrir un frasejat tan ben amagat que no pots saber de cap manera de quins dits pot haver sortit, i d'altres estones en què la música et fa passejar la mirada per l'entorn, tot intentant descobrir els racons on reboten les notes que t'arriben tan nítides.

I enmig de tot això vaig descobrir la sopa d'all: als concerts es pot escriure. Vaja, que si agafes la llibreteta de notes i el Pilot (de tinta negra sisplau, gràcies),i et poses a escriure el que et vingui de gust, doncs no passa res. Ni fas sorolls que molestin al veí, ni res de res. I quan acabes d'escriure les teves notes, doncs tanques la llibreta i llestos.
Val a dir que les dues hores i mitja llargues del concert varen donar per a molt, sobretot per a disfrutar de la música, de l'obra i de l'intèrpret. Però també per anar desgranant unes quantes idees que em semblaven dictades des del teclat. O almenys així m'ho vaig imaginar. Una sensació nova, curiosa i divertida, sobretot quan, al final del concert, la senyora que tenia al costat em va preguntar a quin diari publicaria la crítica del concert, i li vaig respondre que havia estat escrivint un conte. Per filmar-la.




19.1.06
La crítica de concert i el contrapunt d'aquest comentari, avui a EL País

L'oblit té quelcom de despropòsit,
d'alguna cosa que s'esmuny com el temps.

Apunts en brut

Passejo aprop del mar. La sorra als peus i la darrera llum de l'any que s'esmuny darrera les muntanyes. Fotografio les siluetes negroses d'uns homes asseguts a l'espigó. El cel ha deixat un buit sobre els meus ulls.

Camino sol. Gairebé sol. Tants anys, i encara. Les siluetes negres retallen l'aigua platejada que lentament s'ombreja. Les he fotografiades de més aprop, un noi s'apropa.

- Mira, fotos. Ei, nos echas una foto?
- Va, poneros por aquí
- Ahí, con el mar, que está guapo, vale?
- Clic!
- Guay, gracias
- De nada, hasta luego. Feliz año.
- Hasta luego, gracias


Les ones negres que moren als meus peus em recorden vagament la teva pell. La teva esquena. Són suaus, tan suaus, i retornen, com la teva memòria. Com una fruita doça. La teva pell.

Les ones d'un capvespre sense llum. Truco.

- Ring ring...
- Hola, mana'm
- No res, et desitjava bon any
- Gràcies, però ara estic conduint
- Val, adéu
- ... deu...

Ni rastre. Me'n torno al silenci de les ones. Gairebé el prefereixo.

Algú escampa alegria, llença coets sobre la mar en calma. Un de verd cap al Nord i un de vermell al Sud, gairebé al mateix temps. I al fons, un somni de llumets indelebles.

Al Nord, on la mar és en calma, hi ha silenci. Un silenci que m'arriba captiu, antic, melangiós i sincer. I és que el teu silenci omple les meves hores.

Onze a taula. Aquest any he pogut veure la mar grisa a primera hora del matí. I la primera espurna de llum a sobre l'aigua.

Aquest any he pogut veure el mar. Venia de molt lluny i moria als meus peus.