Nadala


(cliqueu per ampliar-la)

Aniversari

- Saps, en totes les persones hi ha dues coses que no canvien mai, des que som nens acabats de nèixer fins que ens fem grans...

- .... les mans?

- També tens raó, veus. Els gestos i els moviments que fem amb les mans quan parlem també ens caracteritzen.

- Però tu a què et referies?

- Parlava de la mirada, i de la veu de cadascú.

- Ah si?

- Mira, just ara falta una hora i deu minutets per a que sigui l'hora justa que vas nèixer. Et vaig veure tot just cinc minuts després, quan ja t'havien fet els primers controls i t'havien embolicat amb una tovallola. Vares arribar mirant al teu voltant, amb curiositat, amb els ulls ben oberts, tot somrient. Igual com ara.

(pel retrovisor interior el veig com somriu, tot satisfet)

- Així, la nostra mirada no canvia mai?

- Tu tens una manera determinada de mirar, de mirar la vida, que només és teva, i sempre serà la teva. I tu, la vida te la mires amb curiositat, amb els ulls molt oberts...

(calla)

Arribem a l'Institut, baixa del cotxe depressa, depressa. Diu adéu amb una veu que avui ja m'ha semblat diferent, i les seves petjades àgils i ràpides es confonen de seguida enmig la sorra del pati de l'entrada.

Aquest vespre, poc abans de tornar cap a casa, he escrit algunes ratlles al blog. Un petit text que m'ha tingut entretingut una estoneta, i on evocava, amb algunes imatges, les impressions d'aquests darrers dies. M'hi he entretingut i, amb calma, la cosa anava sortint sola, com feia molts dies que no passava. Dies no, setmanes, o mesos, ja no ho sé. Els impulsos i els ritmes de les coses que depenen de nosaltres mateixos continuen essent un misteri, es miri per on es miri.

Bé, tot plegat ha sortit un post d'unes vint o vint-i-cinc ratlles, de format soportable i no excessivament soporífer, amb algun efecte curiós, i tot això. D'aquells escrits tot estant assegut a la punta del núvol amb els peus penjant.

Quan l'he donat per acabat se m'ha ocorregut la brillant idea de repassar-lo. Tot allò dels adjectius més escaients, les comes fora de lloc, algun accent mal posat, errors de picatge. Les galerades d'estar per casa. I l'he començat a retocar mínimament, perquè els tetxtos, un cop parits, em costa molt de canviar-los, sembla com si els hagués de traïr el sentit primigeni. Falta de pràctica, ja ho sé. Tot plegat poca cosa, però, i aviat he arribat cap al final, on he vist un darrer detall a retocar.

Tot il.lusionat per donar per bo el text d'una punyetera vegada, he situat el cursor a sobre la última paraula que quedava, i Clic!

Però el clic no era del ratolí, ni de la tecla, sinó del diferencial de la llum, que en el moment més inoportú ha fet saltar tota la instal.lació de l'edifici.

M'he quedat immòbil durant una bona estona, a les fosques i amb els ulls tancats -tampoc hi havia res a veure- , impotent i consumat perdedor.

Tornant cap a casa, he anat recordant frases disperses d'aquell text que m'havia semblat tan entranyable, tan necessari pel moment en què l'havia escrit. Però no he volgut reconstruir-lo. Hagués estat una fal.làcia.

Sí, ara ho recordo, el final era "En el bes no hi ha mots, la llum de l'alba".

Doncs això. Bona nit.

Demà al matí marxo a treballar un parell de dies a la costa, embarcat en un projecte que m'agrada. M'agrada, sobretot, perquè no sé exactament el què hi vaig a fer. M'imagino que serà com ajudar a col.locar al lloc just i adequat les darreres paraules d'un poema. Una feina precisa, pulcra, dirigida per un equip excepcional. Ara feia força temps que no participava en cap aventura d'aquesta mena, que són un repte professional considerable, i també un plaer, d'aquells per aprendre i disfrutar tot treballant-hi. Ja veurem.

Fins aviat doncs, tot agraïnt la perseverància dels qui encara teniu la paciència d'anar passant per aquí de tant en tant...