A. va morir el vint-i-set de març, tot just quan les margarides començaven a florir.

D'aleshores ençà, el meu telèfon no ha parat de sonar.


Avui, a la mitjanit, entre tots dos n'enterrarem les cendres.

I demà, de bon matí, despenjaré el telèfon i li respondré, a cau d'orella, la darrera pregunta que em va fer.

Que no tinguis por, que no, quan aquella mà experta deslliga l'amarra del vaixell ple de neu i es sent un crit somort reflexat al fons de la foscor de l'aigua. La neu es torna negra. El somriure que se't congela als llavis, el cor que et crema.
Marxaré lluny, tan lluny, que donaré la volta al món sense adonar-me'n i seuré de nou a les pedres de l'entrada de casa. I també hi haurà nevat quan tu hi arribis.
Les mans, les mans les noto fredes, com agulles clavades.

Aquests dies he llegit diversos articles on els seus autors rememoraven des de diferents punts de vista la vivència d'aquell 20 de novembre del 75. D'entre tots els qualificatius que s'ha fet servir, no sabria amb quin quedar-me, però potser la por, perquè apart de ser un nen molt covard, havia vist entrar la Guardia Civil a casa més d'una vegada, i això sí que en feia, de por, i molta, encara que el pare ens tranquil.litzava explicant-nos que només havien vingut a dir-li que hagan el favor de no meternos en problemas quan es tractava de l'organització d'algun concert o d'una conferència en català que ells havien de supervisar.

Però anècdotes apart, el que se m'ha anat dibuixant en l'esquema mental a l'hora de repassar per sobre aquelles sensacions i vivències, és la manca de normalitat. Vist des de la nostra vida d'avui sembla impossible imaginar una vida tan grisa com aquella, que de fet vaig viure de refiló i ben bé a les seves acaballes. Temps suficient, però, com per ser ben conscient del que era l'opressió instrumentada i sistemàtica, des de l'aparell de l'estat fins a l'aparell de televisió.

Fa una estona miràvem el 30 minuts de TV3 amb els nanos. El reportatge repassava les vistes del Generalísimo a Catalunya, amb unes imatges que a ells els semblaven més pròpies d'una primitiva pel.lícula de cine que no pas d'una realitat no tan llunyana, que no han conegut. I m'ha fet la mateixa impressió que tenia jo quan a casa es parlava de la Guerra Civil, de les seves ferides i les inacabables seqüeles que comportava, i em semblava una cosa molt llunyana en el temps, tot i haver nascut vint-i-pocs anys després del seu acabament. El meu fill també va nèixer uns vint anys després de la mort del dictador, i l'efecte que li deu fer això ara mateix deu venir a ser similar, he pensat.

Afortunadament, el pas dels anys ens permet agafar una mica de perspectiva històrica, i encara que no coneguem o no recordem els detalls de tot el que va passar, sí que ens podem fer una idea de la magnitud del que va significar i de les seves conseqüències.

Avui, poques hores abans de veure aquell reportatge, l'adolescent que fa uns dies va protagonitzar el post anterior d'aquest blog ha rebut una trucada, per comunicar-li que ha guanyat un premi de narrativa jove al que s'havia presentat sense dir-ne res a ningú. Una alegria immensa, al mateix temps que un signe més d'una normalitat que no haguéssim hagut de perdre mai.

El darrer rastre de la pròpia joventut s'esvaeix de cop en el moment en què un jove adolescent et planta cara i escenifica, de la manera més cruel i despiatada possible, l'exigència d'una nova correlació de forces. És en aquell instant, en el que has de decidir en qüestió de segons si li fas la cara nova o bé li ofereixes el camí del diàleg, que t'ho jugues tot a una carta. I se t'obre al davant tot un ventall de possibilitats que et recorden més una ruleta russa que no qualsevol altra cosa.

Una llarga pausa dispersa entre dos mots. Com l'espai latent entre les dues notes cosides amb fil d'or: fa, si.

Feia feredat de veure l'abisme que hi havia entre els fils d'estendre la roba, dalt de tot del terrat, i el terra de rajols cuits, tres pisos més avall. De puntetes, arran de barana, de petit xarrupava les puntes de les tovalloles que feien olor de net i de lleixiu. M'embriagava sota el sol de la tarda.
Més tard vaig entendre què hi feien, aquelles agulles d'estendre a sol i serena, penjades als filferros recoberts de plàstic verd. Retallaven l'aire del cel, tot esperant poder-hi encaixar quadres de mil colors i formes per fer-los volar a poc a poc a mesura que els teixits s'anessin assecant al ritme de les hores. Sobretot a partir de les quatre, que és l'hora en què la marinada arriba sense fer soroll a les nostres contrades, i durant tota la tarda em recordava que el Nord és cap a l'altre terrat, el dels fongs incrustats entre les ratlles de les rajoles i la barana, un xic més rovellada. El mateix terrat on refugair-se els dies de calor, cap al tard, per veure passar aquell satèl.lit que es deixava entreveure a simple vista i que tenia un llumet vermell que feia com un intermitent. La gent del poble n'explicaven un munt de coses, d'aquell trasto que passava cada dia cap a quarts de deu, poc després de fer-se fosc. Són els americans,deien. No, que és el del temps. Segur que ens fa fotografies, deia una dona que tancava la finestra per si de cas.



A la nit, les agulles d'estendre quedaven penjades igual que els rat-penats al sostre de les coves. No m'agradava guardar-les al cabasset. El seu ordre suposadament anàrquic sobre els fils se'm mostrava com una frase continua, sense paraules però plena de sentit. Quan en veia una que havia quedat a la punta del fil tocant al pal, solitària, i n'hi havia dues o tres més que s'havien agrupat un tros més enllà, em feia una mica de pena, i a vegades en feia còrrer una altra del mateix fil perquè li anés a fer companyia. I a vegades no, a vegades pensava que potser aquella agulla tenia ganes d'estar sola, i no tocava res. Aleshores imaginava la conversa entres les altres agulles, les del grupet de dues o tres, i si el vent les movia una mica, veia com reien i s'esvalotaven. Sovint eren l'enveja de les agulles solitàries dels altres fils, separades per la distància exacta d'unes mànigues de camisa, dels camals d'uns pantalons o de les puntes dels llençols. Allò sí que em semblava una eternitat. Les agulles dels llençols eren agulles que s'havien fet fortes, tan soles, allunyades de tot, aguantant, silencioses, el pes de tants somnis perduts al vent. Sempre me les mirava amb melangia, perquè guardaven molts secrets, aquelles agulles, i segurament per això estaven tan soles. N'estava segur. Eren de bona fusta.

Ahir al vespre vaig escriure un post sobre els fets de França. Ara mateix he entrat al Blogger per fer-hi una petita modificació, i en lloc del post que havia escrit, hi he trobat un text tipus spam en anglès, que m'ha fet desaparèixer el que havia escrit (que no puc recuperar, perquè els posts els faig directament aquí).
Algú sap alguna manera d'evitar això?

(Despi, gràcies pel comentari que hi havies deixat).