Aquests dies he aprofitat el debat de l'Estatut per repassar una mica un exemplar de La Nacionalitat Catalana que vaig trobar fa uns mesos en un mercat de vell. Un vespre, mentre llegia, se'm va acostar la meva filla, i confosa per la tipografia de la portada, em va pregutar:
- Pare, que és això de "La Racionalitat Catalana"?
Fart de pensar dues vegades cada cosa, es posa les sabates, agafa el mòbil, la càmera digital, la clau del cotxe i el comandament a distància del pàrking, una bossa de cacahuets i dues llaunes de refresc, les ulleres de sol, l'agenda, el portàtil amb la tarjeta wi-fi, el rellotge, la cartera i la visa, un paquet de kleenex i les tres o quatre marques de pastilles que li arreglen la vida, una gorra pel sol i un paraigua plegable, per si de cas, i el raspall de les dents, mitja dotzena de revistes i una jaqueta, la crema per la cara, la llima de les ungles, el clauer.
Però noi, oblida alguna cosa, i no sap què.
Aquest matí, tot parlant amb un amic, em deia que si li ploguessin diners del cel miraria de comprar una pintura sobre tela de Joan Miró. Ho tenia claríssim, no dubtava.
I m'he quedat pensant que si tingués la possibilitat de comprar una obra, només una, així de bones a primeres no sabria quin artista escollir.
Autopista del Maresme, quarts de deu del matí. Fa un dia magnífic, el mar es veu brillar i els nuvolets que decoren el cel estan de bon humor. Passat el mal rotllo del peatge arribo a una àrea de pàrking immensa on no hi ha mai ningú. Ni tan sols hi ha arbres, per no haver-hi res de res. Tres o quatre cotxes parats per allí i poca cosa més. Un home parla pel mòbil, un altre sembla mig endormiscat. Tot normal. El mar es veu molt maco, avui, i paro el cotxe de manera que el puc veure de front. Oh, que maco. Que sí, que feia goig de veure.
Perquè m'he parat aquí? em pregunto tot sol. I jo què sé, em responc a mi mateix, però és igual. Sembla ser que he tingut un moment de gran inspiració en veure el mar, i necessitava escriure-ho. Doncs vinga, som-hi. Obro la porta del cotxe, deixo la música engegada, agafo el bloc de notes i començo a escriure la cursileria més horrorosa que he vist mai sortir de les meves mans. Déu meu, però que fas? Va, para i tira cap a Badalona, que encara faràs tard.
Però entre una cosa i l'altra ha aparegut un gat. Un gat negre, tot negre. Coi, quines coses. I vinga refregar-se per les meves sabates. I puja al cotxe. Ai mare, jo que no he tingut mai de la vida un animal domèstic i no m'agraden els gats ni els periquitos ni res de tot això, i ara un gatet negre voltant pel cotxe. Una providencial entrada a l'uníson de tota l'orquestra que sona per la ràdio el fa sortir esperitat. Guardo el bloc fins a millor ocasió, tampoc tinc massa costum de prendre notes per després el.laborar-les, o llençar-les directament, que és el millor que es pot fer la majoria de vegades.
Quan ja anava a marxar i m'estava mirant el mar tot pensant que no era el millor dia per posar-se a fer elocubracions sobre la naturalesa de l'ànima i totes aquestes coses, torna a entrar el gat. A veure si al final me l'emportaré a casa... els nens estarien contents, peró el sofà nou no ho sé. No, va, fora, fora. I mira que era bufonet i anava molt net, tot s'ha de dir. Coi de gatet, ha aconseguit que li fes cas i tot. Insòlit.
Però res, he deixat estar la sensibleria de pa sucat amb oli, i he enfilat el carril de sortida a tot gas, com si sortís dels boxes de Montmeló, amb un trailer immens refregant-me la xapa, i el carril que s'anava fent estret, estret...
He sentit l'impuls irrefrenable d'aquells ulls negres que varen canviar el món amb el traç ferm d'una recerca intensa. D'un rosa d'interior entapissat, d'un blau esmorteït sorgit del fons d'un paisatge imaginari encara per descloure. D'unes figures silencioses i tristes, de cap cot i de mans esllanguides. A la recerca d'un llunyà esclat de vida.
El fons es tornà blanc, i l'arlequí es va moure. La dona es va morir i el nen va crèixer. Va trobar una pilota, i va girar el cap. I quan se'n va adonar s'havia deixat les mans a les butxaques, però les seves mans parlaven soles rera els cabells esbullats d'aquella noia que el mirava amb els seus propis ulls, i va voler fugir. Aquella mirada el perseguí durant tota la vida, a la vora del llac, sota el llit, sota els arbres, darrera els llibres; un dels quals relatava la seva vida i ell, encara no ho sabia. Allí empre hi havia vist un llibre en blanc.
Va agafar un pot de tinta negra per esborrar la taca d'aquells ulls, i va pintar la sorra i els cavalls i els homes i els seus barrets de palla. I el sol que crema, i els crits i els esgarrips del brau. I quan va acabar, va veure aquells ulls negres altra vegada darrrera una muntanya inabastable de fulls de paper desordenats, convulsos. I a dalt de tot ja no sabia el què buscava, perquè potser, ja era era a baix de tot, i seguia buscant sense saber tan sols si podia trobar-ho.
Li havia volgut posar un preu massa alt, però aquells ulls li van fugir endebades, enrabiats, plorosos, perquè no era el preu el que comptava. I va continuar trobant-los cada dia a totes hores, i els tapava de colors i de rostres trencats.
Just abans de morir va trencar el mirall de l'entrada.
Amb una P/A a les mans
Avui ha plogut dues vegades.
La primera, un devessall de paraules que m'ha calat els ossos.
A la segona, una llàgrima es barrejava amb les gotes de pluja i es perdia rodolant per sempre més.
No he volgut evitar-ho.
D'un llibre de tapa negra
Fa anys, vaig sortir un vespre de la torre de l'àvia, que era vídua de feia temps enrera, amb un llibre a les mans, mig embolicat amb una bossa blanca. La bombeta grogosa que hi havia, i hi ha encara a sobre l'entrada de la casa, perquè aquestes bombetes tan velles mai es fonen, il.luminava malament el pati on dues jardineres de ciment, molt grans, m'acompanyaven fins a la porta de sortida. Les dues portes de fusta de l'entrada a la casa eren grans i robustes, com d'un palau fortificat d'aquells dels contes. I sort de la porteta petita en una d'elles. La porta de la reixa del carrer estava despintada i rovellada. Havia estat pintada de verd i de vermell, i grinyolava amb força. Semblava resistir-se a deixar sortir la història tan antiga d'aquelles parets ja mig escrostonades.
Vaig dir adéu a l'àvia. Era molt jove, jo. Massa jove per entendre el que feia. Portava sota el braç un llibre molt vell de tapes negres. Una novel.la, suposo, i dic suposo perquè mai n'he llegit un sol paràgraf: "Ruinas de mi convento", segona meitat del XIX, just on arribava la memòria parlada a les tardes, al jardí de la casa. L'havia agafat d'amagat de la llibreria on tota la familia remenava volums del Mundo gráfico i literatura de tota mena del nou-cents i poc més. La llibreria del meu besavi, intacta encara. Al costat del telèfon de paret, de bacalita negra.
Ella no em va dir res. Sabia de sobres que m'enduia algun llibre d'estranquis, il.lusionat per qualsevol quimera, endut pel desig de fer perdurar en la memòria el rastre d'unes vides que ja no em pertanyien. Tot iútil, és clar. Quan vaig marxar i va tancar com cada vespre la reixa del seu pati, en vaig sentir el grinyolar persistent i feixuc altra vegada. I després va tancar les portes de fusta del portal principal, i la bombeta. I el seu silenci.
Al cap d'uns quants anys, l'àvia va obrir un dels calaixos que hi havia a sota les prestatgeries de la llibreria del costat del telèfon, a la mateixa biblioteca que el meu avi havia fet servir també de despatx, i en va treure dues capses molt antigues, plenes de fotografies. Les havíem mirat mil i una vegades. Paisatges fragmentats i irreconeixibles. Somriures congelats per sempre més. Vestits arnats al fons de qualsevol armari d'algun parent llunyà. La casa, les anades a la platja, excursions de muntanya. Sí, el meu avi va anar a un hotel de muntanya l'any vint-i-tants amb dos amics, i en conservo la factura, que va a nom de l'avi i d'un dels seus amics: just els meus dos cognoms, just en el mateix ordre. I encara no hi he estat, si és que existeix encara.
L'àvia va cremar gairebé totes aquelles fotografies sense dir-ho a ningú. Aleshores, en saber-ho, em va doldre molt, fins i tot vaig arribar a enutjar-me. Però li tenia un gran respecte, a l'àvia. Ella, amb tota l'estima del món ens va explicar que havia conservat les fotografies de la familia, aquelles on amb una mica de sort arribaríem a identificar l'oncle Agustí, el jove Víctor - futurs consogres amb l'àvia - o bé la tia Antònia, asseguda en un gran silló i vestida de negre. La resta -ara em sap greu no haver recollit l'expressió que va fer servir- va dir, les han engolides el temps i l'oblit. Deixeu-los, deixeu-los, que a vosaltres us queda encara molta vida per còrrer.
Avui, fent endreça del traster, han sortit llibres, caixes de llibres, apunts de la carrera, i llibretes d'escola. I molta paperassa, directa al contenidor de reciclatge. I un llibre molt vell, amb el llom negre, que un dia em vaig endur de casa l'àvia pensant que ella no ho sabia. I potser sí que ho sabia, que d'aquest llibre de títol estrany i llòbrec no me'n podré desprendre mai, fins que algú, anys a venir, faci seva aquesta curiosa profecia i se l'endugui una vegada més. Aleshores cremaré moltes fotografies, que només seran un record, llunyà i inesborrable, dins el meu cor.
A la última
- Nen, quin cotxe!
- T'agrada? A que està xuli?
- Osti si, quina canya, és una guapada! Quant fa que el tens? No te l'havia vist...
- Me'l van donar abans d'ahir. Ja veus, tope net, olor de nou, tope complements... mira mira!
- Uàla... i això?
- Això és pel comandament posterior, una xorradeta de res feta amb aleació de titani.
- I el volant? Quina mena de funda porta?
- No ho veus? És policarbonat elàstic revestit de goma transgènica de segona generació. Així no s'irrita la pell.
- Ah...
- Puja, puja, va.
- No, no, gràcies... ja saps que a mi m'agrada més anar a peu.
- Com vulguis. Bé, millor, perquè així no me l'embrutes i a més a més el tinc aparcat a l'ombra, i a avui fa una calor que mata.
- Escolta, i perquè condueixes amb el seient inclinat?
- Ai, com es nota que la tecnologia no és el teu fort, nano! Es condueix amb el seient a 7,5º d'inclinació per poder agafar millor les curves en terrenys de terra, així guanyes en visibilitat oblicua.
- Collons... i aquests pneumàtics? No havia vist mai una cosa tan guapa.
- Són mixtes reversibles amb autosensor de terreny i temperatura d'asfalt incorporada. Canvien els percentatges de composició relativa segons els paràmetres de velocitat, inclinació en corba, estat del terreny i sis variables més. Ademés, l'eix té una rotació màxima de 255º en frenada en sec. Cal estar preparat, noi!
- Ja ho veig ja... i descapotable! Et deu haver costat un pasta, tio!
- Bah... els vells s'han comportat, els hi vens bé el tema de la seguretat i esquitxen de seguida.
- I això, tema seguretat?
- Increíble, no te la fots ni que vulguis. Porta incorporat de sèrie cinturó de doble anclatge amb airbag protector a l'esquena, i matalàs infable a les cames per contacte superior a 2 Gigamegaòsties.
- Impressionant... té nevera, també?
- Quines preguntes de fer, és clar que en té! Amb funda de seguretat i refrigeració lateral assistida.
- ... i gasta molt?
- Home, depèn. En règim normal, uns dos litres.
- Dos litres?
- Sí, a l'estiu dos litres d'aigua per trajecte.
- Coi... està bé.
- Au, anem. Tu vés-te'n a peu, que jo me'n vaig a jugar una mica amb el meu cotxet. Fiuuuuuuuu.....
